És díficil poder afirmar quines són les emocions primàries i que ens ajuden a preservar l'espècie. De fet, hi ha multiplicitat d'opinions entre aquells que han estudiat la temàtica. En la lectura de Silvia Palou, Sentir y Crecer. El sentimiento emocional en la infancia, es diu que les emocions primàries són aquelles que tenim des que naixem i que tenen com a objectiu preservar l'espècie com són: l'amor, la por, la ràbia, la tristesa i l'alegria.
La ràbia va ser l'única que en un primer moment, no em va convèncer que tingués la consideració d'emoció bàsica però després, reflexionant sobre aquesta qüestió, sí que crec que és una emoció imprescindible per a avançar com a espècie i com a col·lectiu i per tant, per a garantitzar la nostra supervivència. Per tant, estic d'acord amb l'elecció d'aquestes emocions com a bàsiques. Una de les coses que m'ha cridat més l'atenció és que per a mi i molts dels meus companys l'amor era una de les més importants dins d'aquest grup i en canvi, visitant diferents fonts per internet, hi han autors que ni tan sols la mencionen i la classifiquem com a emoció secundaria.
Jo coincideixo amb allò que es diu a la lectura que l'amor és l'emoció mare. M'ha agradat molt enrecordar-me'n d'un llibre d'en Punset que vaig llegir-me fa un temps, El viaje al amor. Las nuevas claves científicas, i trobar-me amb aquestes paraules, que per a mi són claus per a poder entendre quina significació té l'amor en les nostres vides:
"El amor es el asunto que precedió a todos los demás en la historia de la vida. Hace más de tres mil quinientos millones de años, lo primero que hizo para sobrevivir el primer organismo unicelular fue atisbar, soltando las señales químicas adecuadas, si había alguien más a su alrededor con quien fusionarse. En la raiz del impulso de fusión y, por lo tanto, del amor no se encuentra -a diferencia de lo que airea la extensa literatura sobre la materia- la necesidad de entrega y sacrificio, sino la de sobrevivir a la soledad y al abandono impuestos por el entorno.
El amor, entendido como instinto de fusión, precede, pues, a la existencia del alma y de la conciencia, al resto de las emociones e impulsos, al poder de la imaginación y al desarrollo de la capacidad metafórica, de fabricar máquinas y herramientas, al lenguaje, al arte y a las primeras sociedades organizadas. Cuando no había nada, ya funcionaba el instinto de fusión con otros organismos. Ya existía la prefiguración del amor moderno."
Crec que es podria definir l'amor com la necessitat humana de vencer l'aillament i de conseguir una unió i fusió mitjançant l'establiment de vincles afectius amb persones del nostre entorn com a mecanisme de supervivència de la pròpia espècie.
Una de les frases que destacaria de la lectura és: "Todos los seres humanos buscan ser amados y reconocidos. Este sentimiento es, en muchos casos, el timón de nuestros comportamientos, de nuestros deseos y necesidades" (Silvia Palou).
Des que som petits necessitam establir vincles d'afecció amb els nostres models de referència, busquem l'amor des que naixem, el necessitem per a sobreviure i per a un denvolupament armònic, l'amor precedeix com bé diu Punset fins i tot la nostra existència. En la mesura, que ens hagin donat amor ens estimarem a nosaltres mateixos i serem capaços d'estalir relacions afectives sanes i de repartir i rebre amor de les persones del nostre entorn.
Vull acabar l'emoció de l'amor amb les sàvies paraules de Louise L. Hay:
"... nos damos cuenta de que cuanto más amor dejamos salir de nuestro interior, más amor tenemos y más amor recibimos. El amor es interminable e intemporal, es realmente la fuerza curativa más poderosa que hay. Sin amor no podríamos sobrevivir, simplemente. Si a los bebés no se les da amor y afecto, se apagan y mueren. La mayoría de nosotros pensamos que podemos sobrevivir sin amor, pero no es cierto. El amor por nosotros mismos es el poder que nos sana. Ámate tanto como puedas. "
La por també és imprescindible per a sobreviure, per a protegir-nos dels perills i mantenir-nos en alerta en situacions que amenacen el nostre benestar. La por, per motius culturals, ha estat vista tradicionalment com a negativa, associada al covard i a l'indefens però és cert que també té molts aspectes positius perquè com bé diu Silvia Palou, la por és un agent protector, motivador i socialitzant, promou la prudència i la cautela, alerta a l'individu d'una amenaça potencial i mobilitza les capacitats de reacció.
L'educació emocional dels infants ha de començar per acabar amb aquests tòpics relacionats amb les emociones i les seves manifestacions, per aconseguir tractar-les amb naturalitat i que puguin comprendre els trets positius d'aquesta emoció i que és necessari que totes les persones, sense excepció, la sentim al llarg de la seva vida.
D'altra banda, aquesta emoció pot trobar-se molt vinculada amb l'autoestima.
Com ens diu Nathaniel Branden al seu llibre, El respeto hacia uno mismo, segons el grau de baixa autoestima que pateix una persona, la seva consciència estarà regida en major o menor mesura per la por: por a altres persones, por a fets reals o imaginaris sobre si mateix, evadits o reprimits.
Per tant, com a mestres haurem d'estar molt atents a les senyals que ens arribin dels infants per a fomentar la seva confiança, autoestima i autoconcepte i que desapareguin les pors, les inseguredats, l'ansietat i la sensació de sentir-se inútil.
Definiria la por com l'emoció que ens provoca temor vers un risc o perill que pot ser real o imaginari, provocant canvis a nivell corporal i en la conducta de l'individu, en particular l'huida o l'ocultació.
Una de les estratègies educatives que dona la lectura en referència a aquesta emoció és la de posar-li nom a les situacions de por per a permetre aproximar-nos al món de les coses desconegudes i crear vincles d'unió amb experiències conegudes. Des del meu punt de vista, aquest fet és molt important perquè els infants puguin comunicar i compartir les seves pors, manifestant les seves sensacions i afavorint l'empatia entre els infants. Aquest seria per a mi el primer pas per a tractar qualsevol tipus d'emoció ja que l'exteriorització a través del llenguatge de les conseqüències que ens provoca unaz determinada emoció ens facilita que en tinguem més consciència de nosaltres mateixos i poder-nos alliberar progressivament de les sensacions negatives.
La ràbia és una altra emoció que s'ha considerat sempre negativa, tal vegada perquè la seva manifestació sol tenir una forta càrrega d'energia i sovint sol estar relacionada amb una reacció agressiva. Per això, crec que és tan important que des de petits treballem amb els infants estratègies d'autorregulació de les emocions, com per exemple que els infants identifiquin on es troba en el seu cos l'emoció, de quin color és, quina es la seva forma..., i que aprenguin a expressar a l'altra persona el seu estat emocional per a alliberar les emocions contingudes i no reprimir en el seu interior l'energia negativa.
Segons Louise L. Hay, quan no s'expressa aquesta emoció es va acumulant en el nostre cos i normalment es sol manifestar més tard en forma de malestar o fins i tot malaltia o d'algun tipus de disfunció de l'organisme
Com diu aquesta mateixa autora: "Necesitamos saber qué pasa en nuestro interior para poder saber qué tenemos que dejar marchar. En lugar de ocultar nuestro dolor podemos liberarlo totalmente".
Tothom hem experimentat la ràbia en alguna ocasió, és una resposta primitiva i natural. Definiria la ràbia com una emoció intensa i pasional associada a sentiments negatius i a l'enuig, la furia o l'ira per una determinada circumstància que considerem que va en contra del la nostra dignitat, dels nostres drets i llibertats.
De les estratègies educatives que se'ns proposen a la lectura em quedaria amb la idea de la necessitat de donar temps, temps per a expressar i exterioritzar totalment la ràbia, temps per a la reflexió i el diàleg i temps per al perdó sincer.
Crec que és fonamental que considerem que el procés de perdonar, d'acceptar la nostra pròpia responsabilitat i perdonar a l'altre que ens ha provocat dolor i ràbia és complex i que per tant, com hem dit, requereix un temps determinat segons la persona. És important que l'acte de perdonar sigui viscut com un procés alliberador per a la pròpia persona que sent l'emoció negativa perquè quan perdonam aconseguim sentir-nos en pau amb nosaltres mateixos i amb l'altra persona.
Com la ira i la por, la tristesa compleix una funció evolutiva necessaria per a sobreviure. Definiria la tristesa com una emoció associada a la desesperança, la pèrdua de plaer, la sensació de pèrdua i la desmotivació que té conseqüències en el nostre estat físic i psicològic.
Com ens diu Elsa Punset a Inocencia radical: "los estudios han mostrado recientemente que la tristeza desencadena una intensa actividada cerebral que afecta a más de setenta áreas cerebrales, entre ellas las que procesan el conflicto, el dolor, el aislamiento social, la memoria, los centros de recompensa del cerebro, la capacidad de atención, las sensaciones físicas y la toma de decisiones, entre otras muchas."
La característica més important que crec que té aquesta emoció és que ens permet descobrir els nostres límits i descobrir-nos a nosaltres mateixos. Totes les persones tenim de forma innata una gran capacitat de resiliència que ens permet superar el dolor i el trauma i aprendre a viure acceptant els tràngols de la nostra existència. Per alleujar la tristesa i el dolor, com les altres emocions, hem de deixar-la sortir a través del plor, el diàleg, la solitud...
Crec que és fonamental que acceptem que també es requereix temps per a exterioritzar la tristesa i que quan un infant per exemple, està plorant, hem d'oferir consol però deixar-li plorar fins que es senti alliberat d'aquesta càrrega, sense negar-li mai la possibilitat de viure la sensació plenament, d'experimentar-la i de conèixer els seus límits i de viure el sofriment amb naturalitat com un aprenentatge vital.
També, hem de considerar que les emocions són passatgeres i que allò que sentim en un moment donat no és una veritat absoluta i inmutable, si acceptem aquest fet la tristesa no ens pareixerà un sentiment tan desolador i alhora serem capaços de gaudir amb més intensitat les emocions positives.
Dit això, una de les estratègies educatives que consider més significativa de les que proposa Silvia Palou, és:
Negar la tristeza no nos permite estar alegres. Cuanto mayor es la pérdida, mayor es la tristeza. Es una respuesta natural. Necesitamos un periodo de retraimiento y dolor para adaptarnos a la nueva situación y volver a vivir sin aquello que nos falta. De aquí la importancia de reconocer y administrar la pena en lugar de negarla.
Com a mestres, hem de permetre als nostres alumnes estar tristos, sense voler canviar immediatament la tristesa per l'alegria, com he dit abans és molt important donar temps per a descarregar totalment l'emoció que ens atrapa en un moment donat.
Per últim, em queda parlar de l'alegria, una de les emocions millor reconegudes socialment. Aquesta emoció és l'altra cara de la moneda de la tristesa, la podríem definir com l'emoció bàsica associada amb una actitud positiva i de satisfacció que ens produeix una sensació d'agilitat i amplitud de l'ànim.
Les manifestacions de l'alegria poden tenir molts graus, des de l'excitació fins a la serenitat i en alguns casos fins i tot, es pot amagar darrera de l'alegria una profunda tristesa.
El somriure i el riure són les expressions més comuns de l'alegria i són coneguts els seus beneficis per a la nostra salud. No és extrany actualment sentir parlar de la "risoterapia" i de les seves propietats per al nostre benestar físic i emocional, aquesta activitat podría ser adient per a realitzar-se amb infants i que puguessin experimentar el plaer que produeix el riure i més encara si aquesta activitat es produeix en grup, on aquesta emoció magicament es contagia.
Aquesta emoció també es troba molt relacionada amb el sentit de l'humor (com una actitud davant la vida) que ens permet assumir en moltes ocasions, la vertadera dimensió de les coses, relativitzant i acceptant les circumstàncies de la vida.
Per aquest motiu, una de les estratègies que exposa la lectura i que més important em sembla és la de:
Poner humor a la vida. Es una buena actitud que debe contagiarse a los niños. Los problemas pueden tener soluciones y, mirarlos con un punto de alegría, se sobrellevan mejor.
He llegit una frase, un proverbi iraní que m'ha semblat molt encertat: La meitat de l'alegria consisteix en parlar d'ella.
M'ha agradat aquesta frase perquè posa l'èmfasi en la importància d'exterioritzar aquesta emoció i compartir-la amb les persones del nostre entorn i així transmetre i contagiar aquesta emoció, tan necessària, als altres.
L'alegria és passatgera, però si ens referim a un estat més profund de positivitat i benestar parlam de felicitat. La felicitat implica des del meu punt de vista, sentir-se bé amb un mateix i amb les persones del nostre entorn (les quals també han de tenir emocions positives perquè si les persones del nostre entorn tenen emocions negatives i comportaments hostils difícilment, nosaltres podrem ser feliços).
A vegades, hem de fer un gran sforç per a aconseguir superar els pensaments i emocions negatives i per a transformar aquesta energia en positivisme, però sens dubte això suposa una determinada actitud davant la vida que es difícil en ocasions d'aconseguir i que hem de cultivar des de la propia escola, a través d'expressar i exterioritzar els nostres sentiments i emocions interiors des de petits, familiaritzant-nos amb la naturalesa de les emocions i coneixent-nos millor a nosaltres mateixos, cercant l'empatia en les altres persones a partir de la relació privilegiada entre els alumnes que s'ha d'establir a l'aula, on tots compartim sense pors ni presions les nostres alegries, tristeses, inseguredats, pors...
Fotografia extreta de: http://www.usernetsite.com/sociedad/mafalda.php
Bibliografia consultada:
- PALOU VICENS, SILVIA (2004). Sentir y crecer. El crecimiento emocinal en la infancia. Emociones primarias y su alquimia (111-126). Barcelona: Graó.
- L. HAY, LOUISE (2007). El poder está dentro de ti. Barcelona: Urano.
- L. HAY, LOUISE (2010). Pensamientos del corazón. Barcelona: Urano.
- BRANDEN, N. (2008). El respeto hacia uno mismo. Barcelona: Paidós.
- GARCÍA-PELAYO, G. (2005). !Buenos días energía!. Barcelona: Grijalbo.
- PUNSET, E. (2009). Inocencia radical. Madrid: Aguilar.
- PUNSET, E. (2009). El viaje al amor. Las nuevas claves científicas. Barcelona: Destino.
- KERSTIN, G. (2005). 99 Maneras de ser feliz. Barcelona: Oceano Ambar.
