Factors interpersonals implicats en l'aprenentatge

En el tema 4, hem tractat els diferents factors psicològics interpersonals implicats en l'aprenentatge i  malgrat que aquests factors es troben intimament relacionats amb els intrapsicològics, en aquest tema ens hem centrat amb més profunditat en la personalitat i el rol del mestre, la interacció entre mestre-alumne, la interacció alumne-alumne, el paper de la familia i els diferents models i la disciplina a l'aula.

En entrades anteriors ja he comentat la importància que té la familia en el procés de desenvolupament i creixement dels infants i la necessitat que hi hagi una bona relació i comunicació entre els pares i l'escola. Si s'aconsegueix treballar conjuntament entre pares i mestres, el model educatiu que podrem oferir al nen/a serà més coherent gràcies al consens i el treball compartit de la familia i l'escola. Segurament, aquest fet suposarà establir tant en l'àmbit educatiu com familiar unes normes clares que l'infant respectarà.

Aquest és un primer pas, per a que hi hagi un bon comportament i disciplina tant a l'aula com a casa. No parlem d'establir una discplina imposada i inflexible, sino d'afavorir un diàleg entre totes les parts per arribar a acords i marcar unes pautes que facilitin la convivència. Per tant, la disciplina no és imposada tan sols pels pares o els mestres, els infants també contribueixen amb les seves idees i oponions però sí que és molt important que no hi hagin incoherències entre ambos contextos.

Les relacions entre els alumnes també ha d'estar fonamentada en el respecte i és bàsic que els conflictes que sorgeixin siguin resolts de forma pacífica a través del diàleg i la reflexió. Aquest és un fet molt important ja que l'aula és un espai marcat per les intenses relacions que s'estableixen entre els seus membres i com és lògic i inevitable, sorgeixen dificultats i conflictes entre les persones. A l'aula d'infantil, l'aprendre a treballar les nostres emocions i sentiments i a resoldre de forma adequada els conflictes, és fonamental. El mestre ha d'exercercir un rol de mediador, afavorint la reflexió de les parts i afavorint que siguin els propis infants qui arribin a acords i solucions consensuades. 

Sense dubte, aquesta és una característica de l'anomenat "mestre eficaç" del qual hem parlat durant aquest tema. M'agradaria aportar altres característiques que des del meu punt de vista són bàsiques:

- Acompanyar a l'infant, guiar sense envair.

- Ha de mantenir una actitud d'humilitat davant el coneixement, ha d'estar obert al canvi i a la millora de la seva pràctica educativa.

- Ha de ser empàtic i bon comunicador però també ha de saber escoltar i observar els infants.

- La reflexió sobre la seva pràctica i la formació contínua ha d'estar molt present en el seu dia dia.

- Ha de tenir la certitud que els infants son extremadament intel·ligents, que el seu desig d'apendre és molt més gran que tots els esforços que nosaltres poguem emerçar per motivar-lo's.  Per tant, ha de partir de les motivacions, coneixements i interessos dels infants.

- Ha de ser una persona alegre, lliure i satisfeta per a que pugui transmetre energies positives als infants.

- Ha de coneixer-se a si mateix, els seus sentiments i emocions, i ha de poder controlar i regular les seves emocions.

- Ha de ser capaç d'enllaçar tot aprenentatge i pensament amb el sentiment.

- Ha de ser capaç de crear una atmosfera màgica, un clima càlid, acollidor, de confiança.

- No ha de donar respostes, ha d'afavorir que els nens/es tenguin inquietud i curiositat i es facin ells mateixos les preguntes que voldràn respondre, afavorint la multiplicitat de camins per arribar a l'aprenentatge.

Factors intrapersonals implicats en l'aprenentatge

En el tercer tema hem tractat els diferents factors psicològics intrapersonals que incideixen en l'aprenentatge tals com la memòria, l'atenció, la motivació, la metacognició,la intel·ligència i els processos emocionals.

Quan analitzes aquests factors te n'adones que la motivació és un dels motors de l'aprenentatge. És lògic que qualsevol temàtica o coneixement que t'interessa i et motiva, ens voldràs aprendre i saber més, sobretot si aquest coneixement és aplicable i útil per a la teva vida quotidiana. La motivació alhora influeix de forma significativa en l'actitud davant l'aprenentatge, serà molt més receptiva, podrem dedicar una major atenció i ens serà més fàcil emmagatzemar-ho en la memòria a llarg termini si existeix una vertadera motivació intrínseca.

Si aquest aprenentatge s'ha assimilat i acomodat als nostres coneixements o esquemes previs i són aprenentatges contextualitzats i amb utilitat, també podrem recuperar aquesta informació amb molta més facilitat.
Tots presentam una major motivació o interés per uns determinats coneixements, en part relacionat amb les intel·ligències que tenim més desenvolupades, ja que segons la teoria de les intel·ligències múltiples de Howard Gardner tots les tenim totes però algunes es troben més desenvolupades que altres. En realitat, trobem que totes les intel·ligències es troben relacionades i interconnectades, per la qual cosa és tan important treballar totes les intel·ligències a l'escola encara que sigui de forma indirecta a través d'altres aprenentatges. 

Considerar d'aquesta forma la intel·ligència i partir de les motivacions dels infants, suposa un gran pas cap a una escola que contempla la diversitat de ritmes, de necessitats, d'estils d'aprendre... en definitiva, la diversitat de l'alumnat present a l'aula.

He trobat un video molt interessant i  amè, de Sir Ken Robinson: Como las escuelas matan la creatividad. Tracta fonamentalment  sobre com en certes ocasions les escoles en lloc de desenvolupar les potencialitats de cada infant li posen fre quan es suposa que les escoles haurien de ser l'ambit privilegiat per afavorir un creixement integral de l'infant.

Bebés: la imaginación al poder

En el segon tema hem tractat les diferents teories de l'aprenentatge i la seva implicació en el currículum actual.

Hem tractat amb profunditat el tema del conductisme i les seves estratègies de modificació i reforçament de la conducta. Hem de considerar que aquestes tècniques, en la seva majoria, unicament són aplicables en certes ocasions com a últim recurs, i les conseqüències i riscos que suposa la seva utilització. No podem esperar formar persones lliures, independents, autocrítiques i reflexives si no deixem que aprenguin a pensar, reflexionar i actuar per si mateixos.  La nostra funció serà guiar aquest procés de creixement personal, afavorint l'autoregulació, la reflexió i el desenvolupament de l'autonomia moral.

En quants als models cognitius tant Piaget com Vigostsky, Bruner i Ausubel vàrem fer grans aportacions a la psicologia de l'educació, malgrat que això no s'ha vist traduït en una transformació de les escoles ni de les pràctiques educatives.
Per què encara les nostres escoles segueixen arrelades al passat, al menys un gran percentatge? Potser perquè  la concepció de la infància i de l'infant està força infravalorada en la nostra societat.
He trobat un video molt interessant: Bebés: la imaginación al  poder, un programa de Redes, que reflexa part dels continguts que vàrem tractar a classe.

M'agradaria transcriure algunes preguntes rellevants de l'entrevista:

- Cuando entras en una escuela o te cuelas en una clase, por ejemplo, puedes comprobar que todos se hacen pasar por otros: una se cree una princesa, otro se cree un gran chef de cocina, otro hace ver que es un amante, ¡madre mía!, ¿es así como aprendemos, jugando a ser otros?

- Bueno, siempre ha habido esa duda de por qué los niños entre los dieciocho meses y los cinco años pasan tanto tiempo en ese mundo imaginario y personas como Freud o Piaget pensaron que se debía al hecho de que no podían distinguir entre la fantasía y la realidad. Pero los trabajos que hemos llevado a cabo durante los últimos treinta años han puesto de manifiesto que no es cierto en absoluto. Entienden perfectamente las diferencias entre el mundo real y el mundo imaginario. Es sólo que preferirían vivir en el mundo imaginario. ¡Y nadie puede culparlos por ello! Pero sí que podríamos preguntarnos cuál es su función. Aprendemos a ver cómo es el mundo pero también aprendemos a ver cuán diferente podría ser, cuán distinto de lo que es y, de hecho, ésta es nuestra mayor ventaja evolutiva.

- ¿por qué tenemos que enseñar a los niños a amar?

- Bueno, una de las cosas más importantes que tienen que aprender los bebés es a amar porque el hecho evolutivo de que sean tan dependientes de nosotros significa que hay que ocuparse de ellos, y tienen que entender cómo funciona el afecto. Nuestra capacidad de amar es una de las más importantes como seres humanos. Hemos descubierto que incluso los bebés más pequeños ya son suficientemente sensibles como para entender cómo funciona el amor. Por ejemplo, algunos bebés parecen aprender que si están afligidos y lloran su papá o mamá se va a ocupar de ellos. Pero parece que hay otros bebés que aprenden que si lloran, papá y mamá se van a disgustar más y no se van a ocupar tanto de ellos. Es muy triste porque parece que esos bebés han aprendido a no estar pendientes de papá y mamá ante una situación de estrés. Con sólo un añito de vida ya están aprendiendo a reprimir sus emociones. Aprenden que ésa es una buena manera de hacer frente a una situación que tiene que ver con el afecto.

- Estamos en el filo de un tema que es inefable pero me gustaría conocer tu opinión, se trata de la moral. La experiencia que tengo es que al principio de la vida, creo que el propio Piaget lo creía así, no hay moral alguna, los bebés incluso podrían matar a un animal pequeño, pero otros dicen que no, que existe una especie de moral innata. Quiero decir, ¿tienen o no los niños un sentido moral?

- Como has dicho, la gente solía pensar que los niños eran amorales. Pero de lo que hemos empezado a darnos cuenta es de que al menos algunos aspectos de moralidad, la empatía, la compasión, existen incluso en los niños más pequeños. Hay un experimento muy bonito que llevó a cabo Felix Warneken: hizo que se le cayera un bolígrafo al suelo o bien lo tiró él mismo al suelo. La situación era que el que hacía el experimento no podía alcanzar el bolígrafo pero el bebé sí; si gateaba entre los cojines y por toda la habitación podía alcanzar el bolígrafo y devolvérselo al experimentador. Y lo que demostró fue que incluso bebés de catorce meses se subían a los cojines, cogían el bolígrafo y se lo devolvían al experimentador si se le había caído, pero no si éste lo había tirado al suelo. De ello se infiere que si los bebés piensan que alguien quiere algo, ellos deberían ayudarlo a conseguirlo. Cuando tienen dieciocho meses, tenemos ya claros ejemplos de altruismo. Si un niño pequeño ve que alguien tiene problemas, se acercará a él y hará lo posible para reconfortarlo y hacer que se sienta mejor. Todavía más interesantes son los estudios hechos con niños de dos años y medio que ponen de manifiesto que distinguen entre ese tipo de sentimiento moral y las meras convenciones morales. Así, si les dices: “Imagínate que el maestro ha dicho que no está mal pegarle a otro niño o que no pasa nada por tirar la ropa al suelo en la guardería”; los niños de dos años y medio a tres años dirán que nunca hay que pegarle a otro niño aunque el profesor diga que no pasa nada. Pero si el maestro dice que se puede tirar la ropa al suelo, bueno, entonces vale, dirán que no pasa nada si se tira al suelo. Es como si los niños pensaran en ese núcleo moral básico que… en esencia, es la regla de oro: trata a los demás como quieras que te traten a ti o no hagas daño a los demás, al contrario, ayúdalos a alcanzar su meta. Incluso los niños pequeños piensan que se trata de un núcleo moral básico.

Com s'ha comprovat el propi Piaget va subestimar les caracterísques que tenen els nadons i els infants petits. Encara, ens queda molt per conèixer i sorprendre'ns amb els infants. És fascinant la seva forma d'aprendre a través del joc i la seva gran capacitat d'imaginar, d'experimentar i explorar situacions noves, però distingint la fantasia de la realitat!

Com es diu al video, els infants són el Departament d'investigació i desenvolupament de la nostra societat i... del món! Per què les escoles, en lloc de fomentar i potenciar tot aquest potencial sembla que actuem en contra frenant el seu aprenentatge autònom, creatiu i experimental?

Tots els autors cognitius ja van posar de manifest la importància de partir dels coneixements previs dels infants, de la seva curiositat, de l'experimentació i la manipulació, del joc..., per a realizar un aprenentatge significatiu d'acord amb les necessitats i les motivacions que té cada infant. Es tracta d'aprendre junts, formant una comunitat compartida d'aprenentatge però respectant les individualitats de cada nen/a.

El nostre sistema educatiu hauría d'evolucionar d'acord amb aquests descobriments científics que demostren (des de fa anys) que els infants  necessiten que els oferim noves formes d'aprendre a les escoles que s'ajustin amb la seva forma natural i personal d'aprendre.

Familia-escola, la importància d'aquests contextos en la vida dels infants

El primer tema ens ha permés realitzar una primera aproximació al món de la psicologia de l'educació. Hem vist quines han estat les seves aportacions, quins són els seus objectes i objectius d'investigació, els  seus precedents  i les aportacions que han realizat diversos autors.

Un dels autors que hem estudiat amb més profunditat és Brofenbrenner qui va desenvolupar la teoria ecològica. Segons aquesta teoria, les interaccions entre els contextos de la vida d'un infant afecten de manera decisiva al seu desenvolupament.

Com vàrem haver d'aprofundir, a partir dels casos reals plantejats al treball, en com afecten a la vida d'un infant la interacció d'aquests diferents sistemes, es va fer evident que entre els sistemes, el microsistema i més en concret, un bon entorn familiar i escolar (i les interaccions que entre ells es produeixen) són fonamentals per a què el desenvolupament  sigui favorable.

La relació entre la familia i l'escola s'ha de basar en el respecte, la comprensivitat i la confiança i, la comunicació ha de ser fluïda. Per a establir, aquests lligams entre ambdos contextos és també molt important l'actitud del mestre, que ha de saber motivar la participació de la família en la vida escolar i la seva implicació en l'aprenentatge del seu fill/a.
A l'últim tema, hem parlat amb més profunditat de l'actitud del mestre, del seu estil d'ensenyament, de les seves pràctiques educatives... i de les famílies com a part imprescindible d'una escola que contempla tots el contextos en que es desenvolupa la vida de l'infant: l'escola, la familia i la comunitat.

He trobat un article molt interessant relacionat amb el tema, de Miguel Ángel Santos Guerra, No es fàcil amar a los hijos (accedeix), que tracta de la dificultat que molts pares tenen a l'hora d'establir amb els seus fills unes relacions i uns vincles  adequats i saludables, sense caure en la sobreprotecció o en el deixar fer (laissez-faire).

No podem oblidar que entre els membres de la família s'estableixen uns lligams molts forts i intensos i, que cada familia té unes determinades pautes de criança respecte als fills que afavoriràn una determinada forma de ser, pensar, sentir i fer de cada un d'ells. Per tant, és evident que les relacions i interaccions que s'estableixen en el nucli familiar condicionaràn també les interaccions entre l'infant i l'escola i familia-escola.

És molt important que les relacions que s'estableixen entre ambdos sistemes siguin fluïdes, enfocades en una única direcció (sense incoherències), consensuant objectius i decisions per a que la tasca d'educar sigui compartida i afavoreixi el desenvolupament de l'infant de manera integral, dedicant molta atenció a l'aspecte emocional i afectiu.

Com diu, Santos Guerra: "la relación de la familia con la escuela es imprescindible. Una relación asentada en el respeto, en la colaboración, en el conocimiento y en la lealtad. Se ha de realizar durante todo el curso, no sólo al final. Ha de tener como preocupación el comportamiento y no sólo los resultados académicos. Ha de materializarse a través de la intervención de padres y madres (no sólo de las madres, como suele suceder). Y ha de referirse a toda la escuela, no sólo al comportamiento del hijo. Porque la escuela es de todos."


En el següent video  de la CEAPA, diferents professionals de l'àmbit educatiu, tracten  la necessitat de comptar amb les famílies per a afavorir el seu desenvolupament:




Responsabilitat compartida, compartir el projecte educatiu, espai i temps per a poder estar presents en la vida i l'educació dels nens dins l'escola, participar en les asociacions de mares i pares per a tenir més poder de decisió en quant a aspectes organitzatius del centre, connexió entre allò que pasa a l'escola, al barri i a casa...

En definitiva, familia i escola són dos àmbits de la vida d'una infant que haurien d'estar totalment interconnectats per a afavorir el seu desenvolupament integral i benestar.