Els forts llaços emocionals que s'estableixen dins el nucli familiar provoquen que les interaccions que es produeixen entre els seus membres tenguin una gran repercussió en el desenvolupament vital dels seus membres, sobretot en el cas dels infants, si tenim en consideració que els adults actuen com a model i referència per a ells. Cada familia es caracteritza per un determinat estil comunicatiu i unes pautes de criança respecte als fills que afavoriràn una determinada forma de ser, pensar, sentir i fer de casdacun d'ells.
Però educar no és una tasca senzilla i la familia té una gran responsabilitat en aquest sentit. En moltes ocasions a causa del desconeixement de la repercussió dels seus actes i les seves conductes, els pares actuen de forma incoherent amb allò que volen transmetre i inculcar en els seus fills.
Com diu acertadament Miguel Ángel Santos Guerra al seu article No es fácil amar a los hijos, "parece que nada hay más sencillo que amar a quien se ha engendrado. Muchos caen en la trampa de pensar que el instinto dictará las reglas de actuación más saludables, que nadie mejor que los padres podrá saber qué es lo que les conviene a los hijos e hijas y que nadie mejor que ellos podrá dárselo. Tremendo error. Existen muchas trampas en el amor paterno y materno."
Precisament a l'article, Retrato de dos modelos de familia, s'analitzen dos models de familia, l'hiperprotector i el democràtic-permissiu que es poden considerar extrems i en el fons, poc respectuosos amb les necessitats infantils.´
Les families hiperprotectores són aquelles que intenten resoldre qualsevol problema dels seus fills i que volen satisfer tots els seus desitjos. El missatge que transmeten als infants és: “A través dels teus pares pots aconseguir tot allò que desitgis, amb independència d'allò que facis o dels resultats que obtenguis" i "Ets un incapaç que sense la familia no aconseguiràs res a la vida”.
En aquest tipus de familia l'infant sempre queda en posició d'inferioritat, arribant a produir-se profecies de compliment inexorable sobre les capacitats del fill que es converteix en una persona acostumat a rebre, en un egoísta que no necessita aconseguir cap fita per obtenir la recompensa. Aquesta circumstància provoca una baixa tolerància a la frustració i va en detriment de la seva capacitat d'autonomia, ja que pel seu suposat bé, són sempre els pares qui el resolen tots els conflictes, evitant-li qualsevol responsabilitat en tots els àmbits.
En relació aquest model de familia, Miguel Ángel Santos Guerra diu: "Hay formas de relacionarse con los hijos y las hijas que son muy nocivas. La sobreprotección es una de ellas. Porque no les deja a los hijos ser ellos mismos, porque les impide crecer. Es muy peligrosa porque se ejerce en nombre del amor. No la detectan con facilidad quienes sobreprotegen. Y tampoco quienes son aplastados por el peso excesivo de un amor mal entendido. Es fácil descubrir la perversión del maltrato, de los golpes, del desprecio, del abuso o del desinterés. No es tan fácil detectar el daño que causa la sobreprotección."
Per un altre costat, les families democràtiques- permissives són aquelles en les quals les relació entre pares i fills es troben en posicions simètriques, les opinions de pares i fills són equivalents.
Els pares d'aquestes model de familia consideren la pau familiar com el màxim objectiu de la vida familiar, malgrat que això impliqui canviar les regles constantment per a satisfer els fills. D'aquesta forma el conflicte és vist com una circumstància negativa que no aporta cap aprenentatge per als membres de la familia, al contrari, s'intenta evitar costi el que costi malgrat que això signifiqui sacrificiar els límits establerts.
En aquestes families l'autoritarisme és exercit per part dels infants, que controlen a la seva voluntat les decisions familiars.
Com els pares hiperprotectors, els permissius crien a infants inacapaços de resoldre cap situació problemàtica ni de fer front a la realitat, provocant dèficits emotius relacionats amb una baixa intolerància a l'estrés i la frustració i a la incapacitat d'establir relacions sentimentals.
Ambos models de familiars, no ajuden i guien a l'infant en el seu procés de desenvolupament emocional i intel·lectual, tot al contrari, formen a persones insegures, débils, sense autonomia, incapaços de fer front a la realitat sense mirar pel prisma dels seus pares qui han de resoldre tots els problemes per evitar patiment possible per part dels seus fills. Són fàcilment irritables i coflictius, amb una baixa totolerància a la frustració.
Existeix una educació entre l'autoritarisme i la permissivitat i entre el laissez-faire i la hiperprotecció. Com diu Elsa Punset al seu llibre Brújula para navegantes emocionales:
"La educación es cuestión de equilibrio, un erquilibrio que se ha de buscar de forma costante porque todos los días no son iguales y las circunstancias cambian y oscilan, a veces simultaneamente. En este equilibrio el niño tiene su propia vida emocional, sus preferencias, su lugar; y el adulto también. Es un camino de doble sentido entre todos los miembros de la familia: yo te respeto y tú me respetas. Lo que debe guiarnos no son reglas rígidas sino unos pocos criterios básicos que conocemos desde que somos capaces de estudiar las emociones: entre ellos destacan el amor incondicional, el desarrollo de la autoestima, enseñar al niño a responsabilizarse de sus actos y el respeto hacia las necesidades de los demás (basado en el desarrollo de la empatía).
Los hijos de padres que aplican estos criterios de inteligencia emocional muestran más disposición a ser cooperativos, enérgicos, sociables y capaces de alcanzar metas. El aprendizaje de criterios educativos equilibrados y emocionalmente inteligentes por parte de los padres tiene una repercusión enorme sobre los hijos".
Referències bibliogràfiques:
- NARDONNE, G.; BOLMIDA, M. (2008): Retrato de dos modelos de familia. Cuadernos de pedagogía nº 378 abril
- PUNSET, E. (2011): Brújula para navegantes emocionales. Madrid: Santillana.
Webgrafia:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada