"La incorporación de los niños y las niñas a la escuela infantil es un momento clave para comprender lo que significa la educación como tarea compartida entre los educadores y cada familia. La forma de plantear y acordar este momento va a suponer que se viva de forma natural o, por el contrario, que sea un coste afectivo importante tanto para los padres y madres como para los propios niños."
El període d'adaptació és un moment crucial en la vida tant de l'infant com de la familia. Es produeixen sentiments contradictoris, apareix la inseguredat, la desconfiança, la por... Per aquest motiu, és tan important planificar amb cura aquest període per tal de donar seguredat i tranquil·litat a les famílies i confiança als infants, es tracta de donar temps per a adaptar-se a una situació totalment nova: un espai, uns horaris i unes persones desconegudes.
"Al volver de las vacaciones, especialmente de las de verano, después de haber
compartido ratos largos con la familia, los amigos, necesitamos un tiempo para
adaptarnos al ritmo de trabajo, al horario laboral, al de la escuela...
Para los más pequeños, entrar por primera vez en la escuela infantil también
supone un esfuerzo, una situación nueva, un cambio que puede provocar ciertas
inquietudes; la separación física de la madre puede despertar inseguridades; el
espacio nuevo y desconocido genera miedo y angustia; el niño pasa a formar parte
de un grupo, a compartir al adulto, a aceptar unas normas, pautas y dinámicas a
las que poco a poco deberá irse adaptando y con las que deberá irse
familiarizando.
Como educadora pienso que el período de adaptación es el tiempo que necesita
cada niño para sentirse seguro, tranquilo y a gusto en la escuela. Unos
necesitarán dos semanas; otros, todo un trimestre, porque cada niño, cada
familia, cada historia, cada vivencia es única y diferente. Hay niños que lo
manifestarán llorando los primeros días o pasadas unas semanas; otros se
despertarán por la noche buscando a sus padres, no querrán separarse de la madre
por miedo a que desaparezca o, por el contrario, le mostrarán indiferencia;
también puede ser que pierdan el hambre o presenten conductas regresivas (volver
al chupete, no controlar los esfínteres...).
Todos estos síntomas son transitorios e irán desapareciendo a medida que el
niño se sienta seguro. Es importante mantener una actitud tranquila y serena: es
un proceso que todos, niños, padres y madres y educadores, tenemos que
pasar."
Durant aquest període els educadors/es inverteixen una gran quantitat d'energies i molt esforços en establir vincles afectius amb els infants i amb les famílies per a que la transició no comporti un sofriment innecessari i arriscat. Durant aquesta etapa és molt important poder establir una comunicació fluïda amb els pares ja que són qui millor poden conèixer a l'infant i orientar-nos en aquests primers dies de contacte. La familia s'ha de convertir en la nostra aliada en aquest moment d'aprenentatge per als educadors/es.
El primer pas, és ser conscients de l'important paper dels pares en aquest procés de separació i implicar-los completament en el procés d'escolarització dels seus fills/es. En paraules de John Bowlby: "la teoria del vincle afectiu planteja un principi bàsic: el nen neix predisposat a participar en la interacció social, és una motivació innata, un mecanisme psicològic, amb manifestacions externes com somriure, vocalitzar, o plorar.
Aquesta conducta exploratòria s’atura bruscament quan el nen se n’adona que la figura amb la qual ha establert un vincle afectiu clau, (perquè li proporciona seguretat bàsica per poder explorar), ha desaparegut. L’absència d’aquesta figura inhibeix les capacitats cognitives i socials del nen al mateix temps que condiciona un estat d’ansietat en sentir-se exposat al perill (com poden ser solitud, un soroll inesperat, ...) sense protecció".
És important que aquest temps no es visqui com un moment dolorós, de patiment per als infants i els pares. En aquest temps, el primer de tot és que els pares depositin confiança en nosaltres i tinguin la seguredat que els seu fill/a estirà bé amb nosaltres.
Sino tenim en compte les necessitats afectives dels infants, la confiança que els infants tenen en els seus pares es pot resentir i per tant, també el vincle afectiu pot trontollar per això és també tan important, planificar adequadament aquest moment per a què en lloc de patiment, l'infant visqui la separació com una conquesta i no com una circumstància imposada.
Com a mestres, hem de transmetre confiança i ens hem de mostrar amb plena accessibilitat i disposició a escoltar i atendre les necessitats individuals de cada familia i cada infant considerant, que és díficil posar regles fixes en aquest moment. La flexibilitat és una premisa fonamental per a planificar aquest moment però hi han certs actes que mai es poden fer com mentir als infants o jutjar als pares.
L'escola té tanta significació perquè és la primera entrada al món que
tenen els infants i per això, nosaltres com a mestres els hem d’acollir perquè
se sentin amb total confiança i com cada nen és diferent, hem de fixar-nos en les
necessitats individuals de cada un d'ells, i saber si els cal una major
dedicació, unes paraules d'ànim o un petó. I, segurament hi hauràn moments puntuals i tan importants com aquests (el període d'adaptació) en el qual nosaltres com a educadors haurem de fer com la mestra de la vinyeta i fer d'animadora, mama, psicóloga... Crec que un moment tan decisiu ens hem d'implicar completament malgrat que això comporti assumir més funcions de les quals en un principi serien les d'un mestre.
Personalment, m'agradaria que els meus alumnes no em recordessin com una simple mestra. M'agradaria que em recordessin amb afecte, com una mestra atenta i
dedicada, amb bon humor, somrient i alegre, que va crear un clima càlid de
convivència a l'aula, que va fer de la classe un grup en què tots se sentien
especials, que els va saber escoltar i ajudar, que tenia una paraula, un gest o
una mirada quan algú ho necessitava... i que quan havia de fer d'acompanyant, psicòloga, psiquiatra, infermera, etc., ho feia.
I, què podem fer per aconseguir el nostre objectiu d'aconseguir un període d'adaptació amb les necessitats afectives d'infants i families?
A l'article El período de adaptación visto por las famílias ens donen les següents pautes:
- Entrevistas individuales en las que intentamos transmitir información y favorecer el conocimiento mutuo y el establecimiento de una relación confiada por ambas partes.
- Incorporación paulatina y escalonada de los niños.
- Conocer las costumbres y particularidades de cada niño. Considerar que todas las experiencias y situaciones son educativas.
- El análisis y la reflexión sobre las mejoras que se pueden incorporar para un mayor éxito de la adaptación de nuestros alumnos.
- Considerar el período de adaptación como un proceso en el cual el niño va elaborando, desde la afectividad, la pérdida y la ganancia que supone la separación de sus padres hasta la aceptación completa de su nueva vida escolar.
- La orientación a las familias, ayudándolas a superar sus dudas, sus inquietudes, sus miedos... mediante nuestra actitud comprensiva, afectuosa y dialogante. Debemos tener en cuenta que los adultos transmitimos las emociones a los niños: si nos sentimos tranquilos, ellos se sienten seguros; y si nos sentimos angustiados o desconfiados, ellos se sienten inquietos y temerosos.
- No iniciar cambios importantes justo antes de empezar la escuela: quitar el chupete, cambiarlos de habitación, quitarles el pañal..., ya que son aprendizajes que se deben realizar con tranquilidad y con la colaboración por parte de los niños y, en este momento, sus energías están ocupadas en comprender esta nueva situación.
Referències bibliogràfiques:
- GOMEZ MAYORGA, C. (2003): La conquesta de la classe. El
període d'adaptació. En in-fan-ci-a, n° 131.
- Arnaiz, V. (2006). L’adaptació dels infants i les seves famílies a
les escoletes de Menorca. Anuari de l’Educació de les Illes Balears,
Fundació G.Cifre de Colonya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada