Són molt coneguts els beneficis que té per a la nostra salud i benestar el riure: posa en funcionament molts dels músculs de la cara i de la part abdominal, el nostre nivell circulatori i arterial aumenta i dismueix el nostre estrés i ansietat, el sistema immunològic es veu reforçat, estimula secreció de serotonina que té un efecte analgèsic i regula la son i la por, estimula la secreció d'endorfines que estimulen i potencien la memoria i l'equilibri i la memòria, estimula la secreció de dopamina que facilita l'agilitat mental, etc.
És evident, que ningú pot dubtar dels efectes positius de riure en la nostra vida diària, fins i tot es realitzen tallers on s'utilitza el riure com a terapia i com a tractament de certes patologies.
Però jo, en aquesta entrada del blog vull reivindicar els beneficis del plor i fer-li un sentit homenatge! De fet, el riure i el plor tenen característiques semblants i ambdos tenen el poder de ser molt contagiosos! Per què no està de la mateixa forma considerat el riure i el plorar?
Quan ploram alliberam adenalina, una hormona que segregam en moments d'estrés i també noradrenalina, que té un efecte contrari al de l'adrenalina. Per això, el plor produeix una sensació d'alleujerament i tanquil·litat. A més, millora la tensió, la pressió sanguínia, relaxa la musculatura, etc. És un calmant natural.
Naixem i el primer que fem és plorar. El plor (de la mateixa forma que altres manifestacions de les emocions bàsiques) suposa un mecanisme de supervivència i de comunicació ideal, dissenyat especialment per a sensibilitzar als nostres pares o cuidadors i que acudeixen a les nostres cridades d'atenció i afecte. En els primers anys de vida aquesta interacció que s'estableix entre l'infant i la figura d'afecció és imprescindible per al benestar del petit, i sobretot en moments de plor i patiment és totalment necessaria la presència immediata de l'adult de referència per a proporcionar-li consol, seguredat i afecte perquè durant els primers mesos els infants encara no han aprés a autoregular les seves emocions, ho fan precisament a partir de la interacció amb la figura d'afecció.
Naixem i el primer que fem és plorar. El plor (de la mateixa forma que altres manifestacions de les emocions bàsiques) suposa un mecanisme de supervivència i de comunicació ideal, dissenyat especialment per a sensibilitzar als nostres pares o cuidadors i que acudeixen a les nostres cridades d'atenció i afecte. En els primers anys de vida aquesta interacció que s'estableix entre l'infant i la figura d'afecció és imprescindible per al benestar del petit, i sobretot en moments de plor i patiment és totalment necessaria la presència immediata de l'adult de referència per a proporcionar-li consol, seguredat i afecte perquè durant els primers mesos els infants encara no han aprés a autoregular les seves emocions, ho fan precisament a partir de la interacció amb la figura d'afecció.
He trobat molt significatius els estudis que ha realitzat el bioquímic argentí Mauricio Palchik sobre el plor i que explica a l'article: Nuestra terapia por el llanto: el llorar nos redimirà. Segons els seus estudis:
"Es claro que si interpretamos equivocadamente este mensaje infantil como un mensaje de manipulación, reaccionando con cólera o no reaccionando, en vez de estar al lado del bebé, lo reprimimos o lo dejamos solo, logrando incrementar su angustia. [...] Nunca habría que dejar al bebé llorar solo, sino en los brazos de su madre/padre, más sabiendo que un bebé tiene un nivel de estrés muy alto durante los primeros meses de vida. Los bebés a los que se deja llorar solos se sienten confusos y abandonados."
A mesura que creixem, el plor comença a no tan acceptat ja que socialment és considera com un signe de debilitat o inseguredat i com una acció pròpia d'infants petits. Però és evident que els adults, alguns més que altres, també ploram i és que suposa una necessitat humana que ens permet expressar-nos i alliberar-nos d'emocions interiors molt diverses, de fet es pot plorar d'una forta tristesa i d'una gran felicitat! Allò que és evident és que plorar profundament allibera la nostra ment i el nostre cos, ens relaxa i ens calma, ens permet prendre consciència de les nostres emocions i manetjar-les. A més, un aspecte fonamental és que el plor ens permet apropar-nos i conectar amb la part més íntima d'altres persones, ens permet empatitzar amb elles i contagiar-nos de les seves emocions.
És bo plorar i molt recomanable!
Com va dir Federico García Lorca...
“Quiero llorar porque me da la gana.” (1898-1936)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada