dilluns, 19 de març del 2012

Saber enfadar-nos

La ira és una de les emocions més díficils de regular ja que es sol manifestar de forma molt impulsiva i primitiva mitjançant actes violents, que poden tenir conseqüències molt negatives per a les persones del nostre entorn i per a nosaltres mateixos. Tot i això, com diuen Josefa Sánchez Doreste i Jaume Gayas Catasus, "no debemos etiquetarla como una emoción negativa pues, al igual que las demás emociones, si sabemos regularla convenientemente, la ira contribuye al pleno desarrollo de la personalidad humana.
Para afrontar la ira con inteligencia emocional es preciso desarrollar una serie de capacidades que permitan hacer posible su regulación y utilización de forma eficaz y reflexiva".

Navegant per la xarxa he trobat un Programa que donen a TV3, Bricolatge emocional que tracta sobre temes de psicologia pràctica i m'han paregut interessants alguns dels capítols.
 

Saber enfadar-nos és el títol d'un dels capítols que he vist sobre com gestionar la nostra ira, dura una mitja hora i és bastant amè i àgil.

"Enfadar-nos és un fet natural, però són pocs els que assumeixen que senten ira. Un sentiment desagradable per als altres, però igual de desagradable per a un mateix. Els episodis d'ira no ens deixen ser feliços i no sempre som capaços de controlar-los. Els experts del "Bricolatge emocional" ofereixen com a possible solució el tradicional "comptar fins a 10 abans de parlar" quan ens enfadem, però van una mica més enllà. Coneixerem les claus que hauríem de tenir presents per estalviar-nos mals moments per culpa de la ira."

Les premisses per a treballar aquesta emoció són: IDENTIFICAR que estem sentint una emoció visceral, RELATIVITZAR-LA distanciant-nos de la emoció i dexar-la refredar I AJORNAR-LA posant les nostres emocions en quarentena...
Espero que trobeu el video interessant.




Afrontar la ira con inteligencia emocional





diumenge, 11 de març del 2012

Aquí, qui mana?

He vist un programa molt interessant del programa Mestres a TV3 on es tracta el tema de la resolució de conflictes i de la convivència a les escoles i instituts. Com vam veure a classe, l'educació emocional és fonamental per abordar aquesta problemàtica. En aquest episodi del programa titulat Aquí, qui mana?, es proposen diferents estratègies per treballar les emocions i millorar la convivència escolar posant d'exemple casos reals d'escoles i instituts, sense perdre de vista la perspectiva d'alumnes i professors sobre com s'hauria d'exercir el lideratge i la disciplina dins l'aula. Ho recomano!!

"Si es millora el clima de convivència i de control emocional en el centre es repercuteix en la millora del rendiment, i el que és més rellevant en l’educació de l’ alumne com a persona".

"Si l’alumne es capaç de regular-se emocionalment, serà més autònom i competent, augmentarà el seu grau de satisfacció i d’integració en el centre".
 
Pilar Balagué i Bertran
Professora Especialista de Psicologia i Pedagogia.
IES Lluís Companys, Tordera.


III JORNADES D´EDUCACIÓ EMOCIONAL.
L’ EDUCACIÓ EMOCIONAL UNA EINA EDUCATIVA DE MILLORA DEL CLIMA DE CENTRE I DEL RENDIMENT ESCOLAR.
REGULACIÓ EMOCIONAL I CONVIVÈNCIA

dissabte, 10 de març del 2012

Les emocions, tenen diferència de gènere?

Hola! He trobat fragments d'un reportatge que tracta sobre les diferències de gènere que existeixen en quant a les emocions i les seves manifestacions. Sembla ser que biològicament, homes i dones experimenten de forma diferent el processament de les emocions al cervell de forma que sí existeixen diferències segons el gènere. Però, la pregunta fonamental és quin paper juga la cultura per a predeterminar quina resposta donen ambdos sexes davant una  determinada emoció, fins a quin punt condiciona la resposta o manifestació que homes i dones proporcionen davant un sentiment, creant patrons de resposta emocional.
Pareix ser cert que les dones tenen major facilitat que els homes per exemple, per a distinguir les emocions en la resta de persones, tenen més capacitat empàtica. Però en el següent video es qüestiona, sino és pel simple fet que s'esforçen més per a comprendre les emocions que presenten les persones del seu voltant, com una característica que s'espera d'elles a nivell social i cultural.
A veure vosaltres què opinau...



Memoria emocional: Diferencias de genero por raulespert




Descifrar la emocion: Diferencias de genero por raulespert




Diferencias de genero: Contar una historia... por raulespert



http://www.rinconpsicologia.com/2009/11/noticia-las-emociones-y-las-diferencias.html

http://www.infocop.es/view_article.asp?id=747

Meditació i aprenentatge. La importància d'expressar i autoregular les nostres emocions.

He trobat un programa de Redes, d'Eduard Punset, on entrevista a Linda Lantieri, experta en aprenentatge socioemocional i a Mark Greenberg, psicòleg del Penn State’s College de Salud i Desenvolupament Humans. Durant el transcurs del programa, també apareixen dieferents moments d'una conferència que va celebrar-se a Washington anomenada Educando a los ciudadanos del mundo para el siglo XXI.

M'ha semblat interessant perquè tracten la necessitat d'ensenyar als infants des de petits estratègies d'autoregulació i autocontrol de les emocions com a garantía per a aconseguir un millor aprenentatge i rendiment a les nostres escoles i aconseguir formar ciutadans compasius i empàtics amb la resta de persones.
És evident que el nostre estat emocional, influeix en certs factors que actuen de forma decisiva per a un bon aprenentatge com l'atenció, la memòria, la comprensió... Per aquest motiu no podem obviar el paper destacat que juguen les emocions en el nostre dia a dia a l'aula, sent necessari educar emocionalment als infants per a què puguin expressar i manifestar les seves emocions de forma adequada, prenent progressivament consciència de si mateixos.

M'agradaria transcriure algunes de les idees interessants que ens transmeten els autors citats anteriorment en aquest programa:


- Entre els components de la inteligència emocional està la conciència d'un mateix, el control de les emocions, la relació amb els altres i la capacitat per a prendre bones decisions.


- És important ajudar a les persones a que entrenin voluntariament la seva ment, ja sigui mitjançant alguna cosa com la meditació, o bé a través d'allò que anomenam "el racó de la pau" a les aules, un lloc en el qual els infants puguin estar en calma, apaivagar la ment i començar a centrar l'atenció.


- Una de les estratègies que podem utilitzar quan un infant està alterat és la "técnica de la tortuga". Podem començar a aplicar-la sobre els 3 o 4 anys, contant l'història d'una petita tortuga. La tortuga té molts problemes per a dur-se bé amb els seus amics, té problemes de disciplina a classe, i a vegades es posa molt nerviosa per alguna cosa que li diu la seva mare o el seu professor. Però, apren a ficar-se dins la seva closca i a respirar profundamente i a calmar-se. Després, la tortuga diu com es sent.

- Quan s'ensenya als infants habilitats per a calmar-se, i se'ls ensenya com identificar els seus sentiments, però també com parlar adequadament sobre com es senten, milloren d'un mode natural les seves habilitats per a relacionar-se amb els altres, i també milloren les seves habilitats acadèmiques. El cervell no és més que un, no hi ha un cervell emocional i un altre cognitiu, i quan la capacitat de parar atenció, calmar-se i parlar aficaçment dels sentiments es combina amb el desenvolupament d'un nen, tot funciona millor. 

-  Molts professors s'esgoten emocionalment i acaben cremant-se. Creiem que un dels motius és que ells mateixos no aprenen moltes de les habilitats socials i emocionals que poden ajudar a crear el tipus de cultura d'aula que calmi als infants, els ensenyi a portar-se bé entre si i a ser més compasius. 




divendres, 9 de març del 2012

Emocions primàries: amor, ràbia, por, tristesa i alegria (Activitat 2 i 4)

És díficil poder afirmar quines són les emocions primàries i que ens ajuden a preservar l'espècie. De fet, hi ha multiplicitat d'opinions entre aquells que han estudiat la temàtica. En la lectura de Silvia Palou, Sentir y Crecer. El sentimiento emocional en la infancia, es diu que les emocions primàries són aquelles que tenim des que naixem i que tenen com a objectiu preservar l'espècie com són: l'amor, la por, la ràbia, la tristesa i l'alegria.

La ràbia va ser l'única que en un primer moment, no em va convèncer que tingués la consideració d'emoció bàsica però després, reflexionant sobre aquesta qüestió, sí que crec que és una emoció imprescindible per a avançar com a espècie i com a col·lectiu i per tant, per a garantitzar la nostra supervivència. Per tant, estic d'acord amb l'elecció d'aquestes emocions com a bàsiques. Una de les coses que m'ha cridat més l'atenció és que per a mi i molts dels meus companys l'amor era una de les més importants dins d'aquest grup i en canvi, visitant diferents fonts per internet, hi han autors que ni tan sols la mencionen i la classifiquem com a emoció secundaria.

Jo coincideixo amb allò que es diu a la lectura que l'amor és l'emoció mare. M'ha agradat molt enrecordar-me'n d'un llibre d'en Punset que vaig llegir-me fa un temps, El viaje al amor. Las nuevas claves científicas, i trobar-me amb aquestes paraules, que per a mi són claus per a poder entendre quina significació té l'amor en les nostres vides:

"El amor es el asunto que precedió a todos los demás en la historia de la vida. Hace más de tres mil quinientos millones de años, lo primero que hizo para sobrevivir el primer organismo unicelular fue atisbar, soltando las señales químicas adecuadas, si había alguien más a su alrededor con quien fusionarse. En la raiz del impulso de fusión y, por lo tanto, del amor no se encuentra -a diferencia de lo que airea la extensa literatura sobre la materia- la necesidad de entrega y sacrificio, sino la de sobrevivir a la soledad y al abandono impuestos por el entorno.
El amor, entendido como instinto de fusión, precede, pues, a la existencia del alma y de la conciencia, al resto de las emociones e impulsos, al poder de la imaginación y al desarrollo de la capacidad metafórica, de fabricar máquinas y herramientas, al lenguaje, al arte y a las primeras sociedades organizadas. Cuando no había nada, ya funcionaba el instinto de fusión con otros organismos. Ya existía la prefiguración del amor moderno."

Crec que es podria definir l'amor com la necessitat humana de vencer l'aillament i de conseguir una unió i fusió mitjançant l'establiment de vincles afectius amb persones del nostre entorn com a mecanisme de supervivència de la pròpia espècie.

Una de les frases que destacaria de la lectura és: "Todos los seres humanos buscan ser amados y reconocidos. Este sentimiento es, en muchos casos, el timón de nuestros comportamientos, de nuestros deseos y necesidades" (Silvia Palou).
Des que som petits necessitam establir vincles d'afecció amb els nostres models de referència, busquem l'amor des que naixem, el necessitem per a sobreviure i per a un denvolupament armònic, l'amor precedeix com bé diu Punset fins i tot la nostra existència. En la mesura, que ens hagin donat amor ens estimarem a nosaltres mateixos i serem capaços d'estalir relacions afectives sanes i de repartir i rebre amor de les persones del nostre entorn.

Vull acabar l'emoció de l'amor amb les sàvies paraules de Louise L. Hay:

"... nos damos cuenta de que cuanto más amor dejamos salir de nuestro interior, más amor tenemos y más amor recibimos. El amor es interminable e intemporal, es realmente la fuerza curativa más poderosa que hay. Sin amor no podríamos sobrevivir, simplemente. Si a los bebés no se les da amor y afecto, se apagan y mueren. La mayoría de nosotros pensamos que podemos sobrevivir sin amor, pero no es cierto. El amor por nosotros mismos es el poder que nos sana. Ámate tanto como puedas. "

La por també és imprescindible per a sobreviure, per a protegir-nos dels perills i mantenir-nos en alerta en situacions que amenacen el nostre benestar. La por, per motius culturals, ha estat vista  tradicionalment com a negativa, associada al covard i a l'indefens però és cert que també té molts aspectes positius perquè com bé diu Silvia Palou, la por és un agent protector, motivador i socialitzant, promou la prudència i la cautela, alerta a l'individu d'una amenaça potencial i mobilitza les capacitats de reacció.

L'educació emocional dels infants ha de començar per acabar amb aquests tòpics relacionats amb les emociones i les seves manifestacions,  per aconseguir tractar-les amb naturalitat i que puguin comprendre els trets positius d'aquesta emoció i que és necessari que totes les persones, sense excepció, la sentim al llarg de la seva vida.
D'altra banda, aquesta emoció pot trobar-se molt vinculada amb l'autoestima. 
Com ens diu Nathaniel Branden al seu llibre, El respeto hacia uno mismo, segons el grau de baixa autoestima que pateix una persona, la seva consciència estarà regida en major o menor mesura per la por: por a altres persones, por a fets reals o imaginaris sobre si mateix, evadits o reprimits.
Per tant, com a mestres haurem d'estar molt atents a les senyals que ens arribin dels infants per a fomentar la seva confiança, autoestima i autoconcepte i que desapareguin les pors, les inseguredats, l'ansietat i la sensació de sentir-se inútil.

Definiria la por com l'emoció que ens provoca temor vers un risc o perill que pot ser real o imaginari, provocant canvis a nivell corporal i en la conducta de l'individu, en particular l'huida o l'ocultació.

Una de les estratègies educatives que dona la lectura en referència a aquesta emoció és la de posar-li nom a les situacions de por per a permetre aproximar-nos al món de les coses desconegudes i crear vincles d'unió amb experiències conegudes. Des del meu punt de vista, aquest fet és molt important perquè els infants puguin comunicar i compartir les seves pors, manifestant les seves sensacions i afavorint l'empatia entre els infants. Aquest seria per a mi el primer pas per a tractar qualsevol tipus d'emoció ja que l'exteriorització a través del llenguatge de les conseqüències que ens provoca unaz determinada emoció ens facilita que en tinguem més consciència de nosaltres mateixos i poder-nos alliberar progressivament de les sensacions negatives.

La ràbia és una altra emoció que s'ha considerat sempre negativa, tal vegada perquè la seva manifestació sol tenir una forta càrrega d'energia i sovint sol estar relacionada amb una reacció agressiva. Per això, crec que és tan important que des de petits treballem amb els infants estratègies d'autorregulació de les emocions, com per exemple que els infants identifiquin on es troba en el seu cos l'emoció, de quin color és, quina es la seva forma..., i que aprenguin a expressar a l'altra persona el seu estat emocional per a alliberar les emocions contingudes i no reprimir en el seu interior l'energia negativa. 

Segons Louise L. Hay, quan no s'expressa aquesta emoció es va acumulant en el nostre cos i normalment es sol manifestar més tard en forma de malestar o fins i tot malaltia o d'algun tipus de disfunció de l'organisme 

Com diu aquesta mateixa autora: "Necesitamos saber qué pasa en nuestro interior para poder saber qué tenemos que dejar marchar. En lugar de ocultar nuestro dolor podemos liberarlo totalmente".

Tothom hem experimentat la ràbia en alguna ocasió, és una resposta primitiva i natural. Definiria la ràbia com una emoció intensa i pasional associada a sentiments negatius i a l'enuig, la furia o l'ira per una determinada circumstància que considerem que va en contra del la nostra dignitat, dels nostres drets i llibertats.

De les estratègies educatives que se'ns proposen a la lectura em quedaria amb la idea de la necessitat de donar temps, temps per a expressar i exterioritzar totalment la ràbia, temps per a la reflexió i el diàleg i temps per al perdó sincer.
Crec que és fonamental que considerem que el procés de perdonar, d'acceptar la nostra pròpia responsabilitat i perdonar a l'altre que ens ha provocat dolor i ràbia és complex i que per tant, com hem dit, requereix un temps determinat segons la persona. És important que l'acte de perdonar sigui viscut com un procés alliberador per a la pròpia persona que sent l'emoció negativa perquè quan perdonam aconseguim sentir-nos en pau amb nosaltres mateixos i amb l'altra persona.

Com la ira i la por, la tristesa compleix una funció evolutiva necessaria per a sobreviure. Definiria la tristesa com una emoció associada a la desesperança, la pèrdua de plaer, la sensació de pèrdua i la desmotivació que té conseqüències en el nostre estat físic i psicològic.

Com ens diu Elsa Punset a Inocencia radical: "los estudios han mostrado recientemente que la tristeza desencadena una intensa actividada cerebral que afecta a más de setenta áreas cerebrales, entre ellas las que procesan el conflicto, el dolor, el aislamiento social, la memoria, los centros de recompensa del cerebro, la capacidad de atención, las sensaciones físicas y la toma de decisiones, entre otras muchas."

La característica més important que crec que té aquesta emoció és que ens permet descobrir els nostres límits i descobrir-nos a nosaltres mateixos. Totes les persones tenim de forma innata una gran capacitat de resiliència que ens permet superar el dolor i el trauma i aprendre a viure acceptant els tràngols de la nostra existència. Per alleujar la tristesa i el dolor, com les altres emocions, hem de deixar-la sortir a través del plor, el diàleg, la solitud...
Crec que és fonamental que acceptem que també es requereix temps per a exterioritzar la tristesa i que quan un infant per exemple, està plorant, hem d'oferir consol però deixar-li plorar fins que es senti alliberat d'aquesta càrrega, sense negar-li mai la possibilitat de viure la sensació plenament, d'experimentar-la i de conèixer els seus límits i de viure el sofriment amb naturalitat com un aprenentatge vital.
També, hem de considerar que les emocions són passatgeres i que allò que sentim en un moment donat no és una veritat absoluta i inmutable, si acceptem aquest fet la tristesa no ens pareixerà un sentiment tan desolador i alhora serem capaços de gaudir amb més intensitat les emocions positives.

Dit això, una de les estratègies educatives que consider més significativa de les que proposa Silvia Palou, és:
Negar la tristeza no nos permite estar alegres. Cuanto mayor es la pérdida, mayor es la tristeza. Es una respuesta natural. Necesitamos un periodo de retraimiento y dolor para adaptarnos a la nueva situación y volver a vivir sin aquello que nos falta. De aquí la importancia de reconocer y administrar la pena en lugar de negarla.

Com a mestres, hem de permetre als nostres alumnes estar tristos, sense voler canviar immediatament la tristesa per l'alegria, com he dit abans és molt important donar temps per a descarregar totalment l'emoció que ens atrapa en un moment donat.

Per últim, em queda parlar de l'alegria, una de les emocions millor reconegudes socialment. Aquesta emoció és l'altra cara de la moneda de la tristesa, la podríem definir com l'emoció bàsica associada amb una actitud positiva i de satisfacció que ens produeix una sensació d'agilitat i amplitud de l'ànim.

Les manifestacions de l'alegria poden tenir molts graus, des de l'excitació fins a la serenitat i en alguns casos fins i tot, es pot amagar darrera de l'alegria una profunda tristesa.
 El somriure i el riure són les expressions més comuns de l'alegria i són coneguts els seus beneficis per a la nostra salud. No és extrany actualment sentir parlar de la "risoterapia" i de les seves propietats per al nostre benestar físic i emocional, aquesta activitat podría ser adient per a realitzar-se amb infants i que puguessin experimentar el plaer que produeix el riure i més encara si aquesta activitat es produeix en grup, on aquesta emoció magicament es contagia.
Aquesta emoció també es troba molt relacionada amb el sentit de l'humor (com una actitud davant la vida) que ens permet assumir en moltes ocasions, la vertadera dimensió de les coses, relativitzant i acceptant les circumstàncies de la vida.
Per aquest motiu, una de les estratègies que exposa la lectura i que més important em sembla és la de:
Poner humor a la vida. Es una buena actitud que debe contagiarse a los niños. Los problemas pueden tener soluciones y, mirarlos con un punto de alegría, se sobrellevan mejor.

He llegit una frase, un proverbi iraní que m'ha semblat molt encertat: La meitat de l'alegria consisteix en parlar d'ella.
M'ha agradat aquesta frase perquè posa l'èmfasi en la importància d'exterioritzar aquesta emoció i compartir-la amb les persones del nostre entorn i així transmetre i contagiar aquesta emoció, tan necessària, als altres.

L'alegria és passatgera, però si ens referim a un estat més profund de positivitat i benestar parlam de felicitat. La felicitat implica des del meu punt de vista, sentir-se bé amb un mateix i amb les persones del nostre entorn (les quals també han de tenir emocions positives perquè si les persones del nostre entorn tenen emocions negatives i comportaments hostils difícilment, nosaltres podrem ser feliços).

A vegades, hem de fer un gran sforç per a aconseguir superar els pensaments i emocions negatives i per a transformar aquesta energia en positivisme, però sens dubte això suposa una determinada actitud davant la vida que es difícil en ocasions d'aconseguir i que hem de cultivar des de la propia escola, a través d'expressar i exterioritzar els nostres sentiments i emocions interiors des de petits, familiaritzant-nos amb la naturalesa de les emocions i coneixent-nos millor a nosaltres mateixos, cercant l'empatia en les altres persones a partir de la relació privilegiada entre els alumnes que s'ha d'establir a l'aula, on tots compartim sense pors ni presions les nostres alegries, tristeses, inseguredats, pors... 


Fotografia extreta de: http://www.usernetsite.com/sociedad/mafalda.php

Bibliografia consultada:

- PALOU VICENS, SILVIA (2004). Sentir y crecer. El crecimiento emocinal en la infancia. Emociones primarias y su alquimia (111-126). Barcelona: Graó.

- L. HAY, LOUISE (2007). El poder está dentro de ti. Barcelona: Urano.

- L. HAY, LOUISE (2010). Pensamientos del corazón. Barcelona: Urano.

- BRANDEN, N. (2008). El respeto hacia uno mismo. Barcelona: Paidós.

- GARCÍA-PELAYO, G. (2005). !Buenos días energía!. Barcelona: Grijalbo.

- PUNSET, E. (2009). Inocencia radical. Madrid: Aguilar.

- PUNSET, E. (2009). El viaje al amor. Las nuevas claves científicas. Barcelona: Destino.

- KERSTIN, G. (2005). 99 Maneras de ser feliz. Barcelona: Oceano Ambar.

dijous, 8 de març del 2012

Presentació (Activitat 1)

Hola! El meu nom és Tanit, vaig nèixer a Eivissa i tenc 19 anys. Vaig accedir a aquests estudis a través de selectivitat i malgrat que en un pricipi no tenia molt clar quina carrera realitzar, per sort, em van agafar a Educació Infantil (de fet l'havia posada com a segona opció) i estic gaudint plenament de l'experiència d'estudiar i aprendre coses que em pareixen molt interessants fins i tot per a la meva vida personal i sobretot per al futur quan tingui fills. També, considero que he tingut molta sort amb els companys que tenc, dels quals procuro enriquir-me sempre perquè sincerament, tenen moltes coses que ensenyar-me.

Mai he treballat amb nens, tan sols quan hem tingut que posar en pràctica amb infants alguns dels treballs que hem realitzat, així que crec que hauré d'esperar a fer les pràctiques el curs següent per a agafar una mica d'experiència.
Aquest hivern he realitzat el curs de Monitora de Temps lliure per a poder treballar amb infants aquest estiu però encara em falta realitzar les pràctiques amb les quals segurament també agafaré rodatge i m'ajudaràn per al dia que sigui mestra.

Després d'acabar els exàmens em vaig posar malalta i vaig faltar les dos primeres classes, supós que les meves defenses es van veure resentides per tant estrés... La falta de temps i els nervis que pases per a entregar tants i tants treballs és per a mi un dels punts negatius de la carrera que fa que no puguis gaudir amb plenitud, treballs preciosos i molt interessants dels quals podries aprendre encara molt més si hi hagués més temps... però això és l'etern dilema!
Quan vaig llegir com es deia l'assignatura i em van contar un poc d'allò que anava a tractar em va parèixer fantàstic! Crec que ens ensenyen molt poc a coneixer-nos a nosaltres mateixos amb tot lo que això comporta. Per tant, vaig sentir alegria i satisfacció per tenir una assignatura on anéssim a tractar aquests temes. Malgrat això, en un primer principi vaig sentir un poc de por i nerviosisme per com seria el professor que ens donaria la classe, supós que una inseguretat pel desconeixement. Tots aquests sentiments s'ajuntaven amb l'exitació propia de la novetat i del canvi, de canviar d'assignatures, professors i diferents maneres d'ensenyar...
Aquestes sensacions es reflecteixen moltes vegades en el meu estat corporal provocant-me dificultats per a dormir o fins i tot, un poc de mal de panxa pel nerviosisme (no tal sols per aquesta assignatura sino pel conjunt de nous esdeveniments que es produeixen). Així que puc dir, que vaig sentir un cocktel d'emocions positives i negatives.

Ara ja hem començat les classes fa uns dies (vaig un poc retrasada amb les entrades del blog) i puc dir que em trob molt agust i molt relaxada, crec que com som poquets és més fàcil crear un clima de confiança que facilita que tots ens poguem expressar i a més així les classes són molt més amenes.

dilluns, 6 de febrer del 2012

Factors interpersonals implicats en l'aprenentatge

En el tema 4, hem tractat els diferents factors psicològics interpersonals implicats en l'aprenentatge i  malgrat que aquests factors es troben intimament relacionats amb els intrapsicològics, en aquest tema ens hem centrat amb més profunditat en la personalitat i el rol del mestre, la interacció entre mestre-alumne, la interacció alumne-alumne, el paper de la familia i els diferents models i la disciplina a l'aula.

En entrades anteriors ja he comentat la importància que té la familia en el procés de desenvolupament i creixement dels infants i la necessitat que hi hagi una bona relació i comunicació entre els pares i l'escola. Si s'aconsegueix treballar conjuntament entre pares i mestres, el model educatiu que podrem oferir al nen/a serà més coherent gràcies al consens i el treball compartit de la familia i l'escola. Segurament, aquest fet suposarà establir tant en l'àmbit educatiu com familiar unes normes clares que l'infant respectarà.
Aquest és un primer pas, per a que hi hagi un bon comportament i disciplina tant a l'aula com a casa. No parlem d'establir una discplina imposada i inflexible, sino d'afavorir un diàleg entre totes les parts per arribar a acords i marcar unes pautes que facilitin la convivència. Per tant, la disciplina no és imposada tan sols pels pares o els mestres, els infants també contribueixen amb les seves idees i oponions però sí que és molt important que no hi hagin incoherències entre ambos contextos.
Les relacions entre els alumnes també ha d'estar fonamentada en el respecte i és bàsic que els conflictes que sorgeixin siguin resolts de forma pacífica a través del diàleg i la reflexió. Aquest és un fet molt important ja que l'aula és un espai marcat per les intenses relacions que s'estableixen entre els seus membres i com és lògic i inevitable, sorgeixen dificultats i conflictes entre les persones. A l'aula d'infantil, l'aprendre a treballar les nostres emocions i sentiments i a resoldre de forma adequada els conflictes, és fonamental. El mestre ha d'exercercir un rol de mediador, afavorint la reflexió de les parts i afavorint que siguin els propis infants qui arribin a acords i solucions consensuades. 

Sense dubte, aquesta és una característica de l'anomenat "mestre eficaç" del qual hem parlat durant aquest tema. M'agradaria aportar altres característiques que des del meu punt de vista són bàsiques:

- Acompanyar a l'infant, guiar sense envair.
- Ha de mantenir una actitud d'humilitat davant el coneixement, ha d'estar obert al canvi i a la millora de la seva pràctica educativa.
- Ha de ser empàtic i bon comunicador però també ha de saber escoltar i observar els infants.
- La reflexió sobre la seva pràctica i la formació contínua ha d'estar molt present en el seu dia dia.
- Ha de tenir la certitud que els infants son extremadament intel·ligents, que el seu desig d'apendre és molt més gran que tots els esforços que nosaltres poguem emerçar per motivar-lo's.  Per tant, ha de partir de les motivacions, coneixements i interessos dels infants.
- Ha de ser una persona alegre, lliure i satisfeta per a que pugui transmetre energies positives als infants.
- Ha de coneixer-se a si mateix, els seus sentiments i emocions, i ha de poder controlar i regular les seves emocions.
- Ha de ser capaç d'enllaçar tot aprenentatge i pensament amb el sentiment.
- Ha de ser capaç de crear una atmosfera màgica, un clima càlid, acollidor, de confiança.
- No ha de donar respostes, ha d'afavorir que els nens/es tenguin inquietud i curiositat i es facin ells mateixos les preguntes que voldràn respondre, afavorint la multiplicitat de camins per arribar a l'aprenentatge.

dissabte, 4 de febrer del 2012

Factors intrapersonals implicats en l'aprenentatge

En el tercer tema hem tractat els diferents factors psicològics intrapersonals que incideixen en l'aprenentatge tals com la memòria, l'atenció, la motivació, la metacognició,la intel·ligència i els processos emocionals.
Quan analitzes aquests factors te n'adones que la motivació és un dels motors de l'aprenentatge. És lògic que qualsevol temàtica o coneixement que t'interessa i et motiva, ens voldràs aprendre i saber més, sobretot si aquest coneixement és aplicable i útil per a la teva vida quotidiana. La motivació alhora influeix de forma significativa en l'actitud davant l'aprenentatge, serà molt més receptiva, podrem dedicar una major atenció i ens serà més fàcil emmagatzemar-ho en la memòria a llarg termini si existeix una vertadera motivació intrínseca.
Si aquest aprenentatge s'ha assimilat i acomodat als nostres coneixements o esquemes previs i són aprenentatges contextualitzats i amb utilitat, també podrem recuperar aquesta informació amb molta més facilitat.
Tots presentam una major motivació o interés per uns determinats coneixements, en part relacionat amb les intel·ligències que tenim més desenvolupades, ja que segons la teoria de les intel·ligències múltiples de Howard Gardner tots les tenim totes però algunes es troben més desenvolupades que altres. En realitat, trobem que totes les intel·ligències es troben relacionades i interconnectades, per la qual cosa és tan important treballar totes les intel·ligències a l'escola encara que sigui de forma indirecta a través d'altres aprenentatges. 
Considerar d'aquesta forma la intel·ligència i partir de les motivacions dels infants, suposa un gran pas cap a una escola que contempla la diversitat de ritmes, de necessitats, d'estils d'aprendre... en definitiva, la diversitat de l'alumnat present a l'aula.

He trobat un video molt interessant i  amè, de Sir Ken Robinson: Como las escuelas matan la creatividad. Tracta fonamentalment  sobre com en certes ocasions les escoles en lloc de desenvolupar les potencialitats de cada infant li posen fre quan es suposa que les escoles haurien de ser l'ambit privilegiat per afavorir un creixement integral de l'infant.




dilluns, 23 de gener del 2012

Espais, temps i materials

He trobat dos videos de la Confederació Espanyola d'Associacions de Pares i Mares d'Alumnes (CEAPA), que parlen sobre l'espai i el temps i els materials, temes que hem tractat a classe. Ho volia compartir amb vosaltres perquè crec que resumeix bastant bé allò que hem aprés.





diumenge, 22 de gener del 2012

Bebés: la imaginación al poder

En el segon tema hem tractat les diferents teories de l'aprenentatge i la seva implicació en el currículum actual.

Hem tractat amb profunditat el tema del conductisme i les seves estratègies de modificació i reforçament de la conducta. Hem de considerar que aquestes tècniques, en la seva majoria, unicament són aplicables en certes ocasions com a últim recurs, i les conseqüències i riscos que suposa la seva utilització. No podem esperar formar persones lliures, independents, autocrítiques i reflexives si no deixem que aprenguin a pensar, reflexionar i actuar per si mateixos.  La nostra funció serà guiar aquest procés de creixement personal, afavorint l'autoregulació, la reflexió i el desenvolupament de l'autonomia moral.
En quants als models cognitius tant Piaget com Vigostsky, Bruner i Ausubel vàrem fer grans aportacions a la psicologia de l'educació, malgrat que això no s'ha vist traduït en una transformació de les escoles ni de les pràctiques educatives.
Per què encara les nostres escoles segueixen arrelades al passat, al menys un gran percentatge? Potser perquè  la concepció de la infància i de l'infant està força infravalorada en la nostra societat.
He trobat un video molt interessant: Bebés: la imaginación al  poder, un programa de Redes, que reflexa part dels continguts que vàrem tractar a classe.

M'agradaria transcriure algunes preguntes rellevants de l'entrevista:

- Cuando entras en una escuela o te cuelas en una clase, por ejemplo, puedes comprobar que todos se hacen pasar por otros: una se cree una princesa, otro se cree un gran chef de cocina, otro hace ver que es un amante, ¡madre mía!, ¿es así como aprendemos, jugando a ser otros?

- Bueno, siempre ha habido esa duda de por qué los niños entre los dieciocho meses y los cinco años pasan tanto tiempo en ese mundo imaginario y personas como Freud o Piaget pensaron que se debía al hecho de que no podían distinguir entre la fantasía y la realidad. Pero los trabajos que hemos llevado a cabo durante los últimos treinta años han puesto de manifiesto que no es cierto en absoluto. Entienden perfectamente las diferencias entre el mundo real y el mundo imaginario. Es sólo que preferirían vivir en el mundo imaginario. ¡Y nadie puede culparlos por ello! Pero sí que podríamos preguntarnos cuál es su función. Aprendemos a ver cómo es el mundo pero también aprendemos a ver cuán diferente podría ser, cuán distinto de lo que es y, de hecho, ésta es nuestra mayor ventaja evolutiva.

- ¿por qué tenemos que enseñar a los niños a amar?

- Bueno, una de las cosas más importantes que tienen que aprender los bebés es a amar porque el hecho evolutivo de que sean tan dependientes de nosotros significa que hay que ocuparse de ellos, y tienen que entender cómo funciona el afecto. Nuestra capacidad de amar es una de las más importantes como seres humanos. Hemos descubierto que incluso los bebés más pequeños ya son suficientemente sensibles como para entender cómo funciona el amor. Por ejemplo, algunos bebés parecen aprender que si están afligidos y lloran su papá o mamá se va a ocupar de ellos. Pero parece que hay otros bebés que aprenden que si lloran, papá y mamá se van a disgustar más y no se van a ocupar tanto de ellos. Es muy triste porque parece que esos bebés han aprendido a no estar pendientes de papá y mamá ante una situación de estrés. Con sólo un añito de vida ya están aprendiendo a reprimir sus emociones. Aprenden que ésa es una buena manera de hacer frente a una situación que tiene que ver con el afecto.

- Estamos en el filo de un tema que es inefable pero me gustaría conocer tu opinión, se trata de la moral. La experiencia que tengo es que al principio de la vida, creo que el propio Piaget lo creía así, no hay moral alguna, los bebés incluso podrían matar a un animal pequeño, pero otros dicen que no, que existe una especie de moral innata. Quiero decir, ¿tienen o no los niños un sentido moral?

- Como has dicho, la gente solía pensar que los niños eran amorales. Pero de lo que hemos empezado a darnos cuenta es de que al menos algunos aspectos de moralidad, la empatía, la compasión, existen incluso en los niños más pequeños. Hay un experimento muy bonito que llevó a cabo Felix Warneken: hizo que se le cayera un bolígrafo al suelo o bien lo tiró él mismo al suelo. La situación era que el que hacía el experimento no podía alcanzar el bolígrafo pero el bebé sí; si gateaba entre los cojines y por toda la habitación podía alcanzar el bolígrafo y devolvérselo al experimentador. Y lo que demostró fue que incluso bebés de catorce meses se subían a los cojines, cogían el bolígrafo y se lo devolvían al experimentador si se le había caído, pero no si éste lo había tirado al suelo. De ello se infiere que si los bebés piensan que alguien quiere algo, ellos deberían ayudarlo a conseguirlo. Cuando tienen dieciocho meses, tenemos ya claros ejemplos de altruismo. Si un niño pequeño ve que alguien tiene problemas, se acercará a él y hará lo posible para reconfortarlo y hacer que se sienta mejor. Todavía más interesantes son los estudios hechos con niños de dos años y medio que ponen de manifiesto que distinguen entre ese tipo de sentimiento moral y las meras convenciones morales. Así, si les dices: “Imagínate que el maestro ha dicho que no está mal pegarle a otro niño o que no pasa nada por tirar la ropa al suelo en la guardería”; los niños de dos años y medio a tres años dirán que nunca hay que pegarle a otro niño aunque el profesor diga que no pasa nada. Pero si el maestro dice que se puede tirar la ropa al suelo, bueno, entonces vale, dirán que no pasa nada si se tira al suelo. Es como si los niños pensaran en ese núcleo moral básico que… en esencia, es la regla de oro: trata a los demás como quieras que te traten a ti o no hagas daño a los demás, al contrario, ayúdalos a alcanzar su meta. Incluso los niños pequeños piensan que se trata de un núcleo moral básico.

Com s'ha comprovat el propi Piaget va subestimar les caracterísques que tenen els nadons i els infants petits. Encara, ens queda molt per conèixer i sorprendre'ns amb els infants. És fascinant la seva forma d'aprendre a través del joc i la seva gran capacitat d'imaginar, d'experimentar i explorar situacions noves, però distingint la fantasia de la realitat!
Com es diu al video, els infants són el Departament d'investigació i desenvolupament de la nostra societat i... del món! Per què les escoles, en lloc de fomentar i potenciar tot aquest potencial sembla que actuem en contra frenant el seu aprenentatge autònom, creatiu i experimental?
Tots els autors cognitius ja van posar de manifest la importància de partir dels coneixements previs dels infants, de la seva curiositat, de l'experimentació i la manipulació, del joc..., per a realizar un aprenentatge significatiu d'acord amb les necessitats i les motivacions que té cada infant. Es tracta d'aprendre junts, formant una comunitat compartida d'aprenentatge però respectant les individualitats de cada nen/a.
El nostre sistema educatiu hauría d'evolucionar d'acord amb aquests descobriments científics que demostren (des de fa anys) que els infants  necessiten que els oferim noves formes d'aprendre a les escoles que s'ajustin amb la seva forma natural i personal d'aprendre.


Familia-escola, la importància d'aquests contextos en la vida dels infants

El primer tema ens ha permés realitzar una primera aproximació al món de la psicologia de l'educació. Hem vist quines han estat les seves aportacions, quins són els seus objectes i objectius d'investigació, els  seus precedents  i les aportacions que han realizat diversos autors.

Un dels autors que hem estudiat amb més profunditat és Brofenbrenner qui va desenvolupar la teoria ecològica. Segons aquesta teoria, les interaccions entre els contextos de la vida d'un infant afecten de manera decisiva al seu desenvolupament.
Com vàrem haver d'aprofundir, a partir dels casos reals plantejats al treball, en com afecten a la vida d'un infant la interacció d'aquests diferents sistemes, es va fer evident que entre els sistemes, el microsistema i més en concret, un bon entorn familiar i escolar (i les interaccions que entre ells es produeixen) són fonamentals per a què el desenvolupament  sigui favorable.

La relació entre la familia i l'escola s'ha de basar en el respecte, la comprensivitat i la confiança i, la comunicació ha de ser fluïda. Per a establir, aquests lligams entre ambdos contextos és també molt important l'actitud del mestre, que ha de saber motivar la participació de la família en la vida escolar i la seva implicació en l'aprenentatge del seu fill/a.
A l'últim tema, hem parlat amb més profunditat de l'actitud del mestre, del seu estil d'ensenyament, de les seves pràctiques educatives... i de les famílies com a part imprescindible d'una escola que contempla tots el contextos en que es desenvolupa la vida de l'infant: l'escola, la familia i la comunitat.
He trobat un article molt interessant relacionat amb el tema, de Miguel Ángel Santos Guerra, No es fàcil amar a los hijos (accedeix), que tracta de la dificultat que molts pares tenen a l'hora d'establir amb els seus fills unes relacions i uns vincles  adequats i saludables, sense caure en la sobreprotecció o en el deixar fer (laissez-faire).

No podem oblidar que entre els membres de la família s'estableixen uns lligams molts forts i intensos i, que cada familia té unes determinades pautes de criança respecte als fills que afavoriràn una determinada forma de ser, pensar, sentir i fer de cada un d'ells. Per tant, és evident que les relacions i interaccions que s'estableixen en el nucli familiar condicionaràn també les interaccions entre l'infant i l'escola i familia-escola.

És molt important que les relacions que s'estableixen entre ambdos sistemes siguin fluïdes, enfocades en una única direcció (sense incoherències), consensuant objectius i decisions per a que la tasca d'educar sigui compartida i afavoreixi el desenvolupament de l'infant de manera integral, dedicant molta atenció a l'aspecte emocional i afectiu.

Com diu, Santos Guerra: "la relación de la familia con la escuela es imprescindible. Una relación asentada en el respeto, en la colaboración, en el conocimiento y en la lealtad. Se ha de realizar durante todo el curso, no sólo al final. Ha de tener como preocupación el comportamiento y no sólo los resultados académicos. Ha de materializarse a través de la intervención de padres y madres (no sólo de las madres, como suele suceder). Y ha de referirse a toda la escuela, no sólo al comportamiento del hijo. Porque la escuela es de todos."


En el següent video  de la CEAPA, diferents professionals de l'àmbit educatiu, tracten  la necessitat de comptar amb les famílies per a afavorir el seu desenvolupament:




Responsabilitat compartida, compartir el projecte educatiu, espai i temps per a poder estar presents en la vida i l'educació dels nens dins l'escola, participar en les asociacions de mares i pares per a tenir més poder de decisió en quant a aspectes organitzatius del centre, connexió entre allò que pasa a l'escola, al barri i a casa...

En definitiva, familia i escola són dos àmbits de la vida d'una infant que haurien d'estar totalment interconnectats per a afavorir el seu desenvolupament integral i benestar.

La ciudad oscura

Esta es una de las historias que entre todos hicimos en clase: La ciudad oscura.

cuento

dissabte, 21 de gener del 2012

ESCAYOLA: MIS ACTIVIDADES FAVORITAS

Trabajar con escayola me ha encantado por eso creo que realizar la marioneta y los deditos son las actividades que más me han gustado.
He de decir que no recuerdo haber trabajado antes con la escayola y por eso cuando realizaba por primera vez la marioneta, me resultaba tan difícil darle forma a la idea que yo tenía sobre como quería que fuese y no quedé muy satisfecha. Por eso, volví a repetir la marioneta y la hice a mi gusto, mucho más acertada que la primera vez. És una experiencia agradable irle dando forma, poco a poco, a la marioneta. Has de estar muy tranquila y relajada porque al menos para mi, requiere estar bastante más concentrada que al realizar un dibujo. A medida, que la iba pintando cada vez me iba gustando más y la verdad que es una actividad muy personal porque la libertad creativa era total, como para hacer una cara, un pez, un pulpo...



Los deditos también me gustó mucho hacerlos y ver como me quedaron. El poder compartir en clase, lo que cada uno de nosotros había hecho nos dió muchas ideas y la verdad es que si tienes imaginación, la escayola es un material relativamente barato que ofrece muchas posibilidades para hacer manualidades, desde una careta, a marionetas, esculturas...

TEMPERAS


El trabajar con temperas me ha resultado en ciertas ocasiones un poco complicado. Has de estar tranquila, relajada y en un sitio despejado para poder ponerte a trabajar con temperas. En ciertas ocasiones, me he puesto nerviosa porque no me salía la mezcla que yo quería, no había limpiado bien el pincel y me ensuciaba el dibujo... Los pinceles, también me suponían una complicación en según que momentos porque eran muy anchos para los huecos que tenía que pintar.


A pesar de esto, las temperas son un material que permiten experimentar como ningún otro las mezclas de colores partiendo  de los primarios, además su textura también permite que podamos pintar con nuestro cuerpo. Por ejemplo en infantil, se suele pintar con las temperas y las manos y es una actividad que fascina a niños y mayores.

CERAS

Los dibujos con ceras blandas son para mi mucho más relajantes y placenteros que los anteriores con lápiz. Las ceras blandas ofrecen muchas más posibilidades, como mezclar colores, superponerlos, difuminar, calcar... sin duda creo que es uno de los materiales más interesantes. Además, los colores de las ceras son intensos y vivos, y crean unos contrastes de colores y un pasisaje de tonalidades que creo que son muy llamativos y decorativos. No pensaba que un dibujo tan simple hecho a base de líneas diferentes y pintado con ceras pudiese quedar tan bonito porque he visto también los dibujos de mis compañeros y no he visto ninguno que no me haya gustado o que me haya gustado menos.

Puedo decir que es muy comodo dibujar con ceras, aunque se ha de ser pulcro y cuidadoso mientras dibujas porque sino seguramente acabes ensuciando el dibujo. Otra limitación que encuentro que tienen las ceras, al menos las ceras Manley con las que he trabajado, es que enseguida pierden la punta y tienen un grosor grande, por lo que es difícil pintar pequeños huecos. De todas formas, creo que las ceras es un material que se puede trabajar en el aula de infantil poniendo cierta atención a la pulcritud.

MANOS

Una actividad que me ha gustado mucho realizar es la de las manos. Nos teniamos que dibujar las mano izquierda sin mirar el folio en unos pocos minutos y fijándonos en todos aquellos aspectos de la mano que pudiésemos dibujar. Me gusto experimentar cómo el ansia de ver los resultados hizo que el tiempo se me pasará lentamente. Creía que estaba dibujando de forma proporcionada el contorno de mi mano y que las líneas de la mano al menos las estaba dibujando en la palma, pero cuando vi que el contorno de mi mano lo había dibujado muy irregular y las líneas fuera, me llevé una gran sorpresa. Lo mejor de la actividad fue para mi poder compartir con los compañeros sus dibujos y asombrarnos de los resultados.

El otro dibujo de manos me pareció un poco difícil, quería que pareciesen reales pero es muy difícil darle esa apariencia de realidad a una mano, de todas maneras me sentí satifecha con el resultado.


DIBUJO: LÁPIZ I PAPEL


Durante las primeras classes, nos dedicamos a realizar diferentes dibujos con lápiz sobre el papel. Siempre me ha gustado  más pintar que dibujar, supongo que és porque consideraba que se me daba mejor pintar y por eso me sentía más cómoda.

De hecho, cuando realizamos algunos dibujos, como el del rostro de un  compañero, me sentí en un principio bastante preocupada porque no sabía ni por donde empezar. A medida que iba dibujando me iba dando cuenta de lo poco que se parecía mi compañera al dibujo y me ponía nerviosa porque no conseguía expresar aquello que yo quería. Se podría decir que me sentí algo frustrada, aunque cuando vi los dibujos de los otros compañeros que en general tampoco se parecían a la persona supuestamente retratada, pensé que en cierto modo era normal que no hubiésemos conseguido dibujar con exactitud a la persona.
Cuando llegó el momento en el que me tocó a mi posar, me puse nerviosa y me costaba mucho no reírme ni moverme. Por un lado quería que terminara para ver cómo me había dibujado pero por otro, tenía cierto miedo de verlo, más bien creo que por saber cómo me veía. 



Cuando realizamos los diferentes dibujos al revés, fijándonos en las líneas me quedé muy perpleja del resultado porque no pensaba que fuera realmente a dar resultado. Nunca había oído ni visto que alguien hiciese un dibujo al revés, fijándose en las líneas. Cuando hice el primero estaba ya un poco cansada y no estaba muy concentrada por lo que el tener que dibujar líneas se me hizo un poco pesado. El segundo me gustó más, estaba más relajada y disfruté más  dibujando, supongo que influía mucho el hecho de estar también más concentrada.

Criaturas de otro planeta

A raíz de leer el libro de Quiet, necesitaba conocer más en profundidad ciertos aspectos de la historia y por supuesto, ponerle cara a su protagonista, Llullu. Entonces, casualmente me encontré con otra historia conmovedora, la de Gina, una niña de 6 años que tiene el síndrome de Rett.

Para entender mejor en que consiste este síndrome, su madre pone el ejemplo de una orquesta. Gina tiene un gen que esta deteriorado, no le funciona y que es como si fuera el director de la orquesta que se encarga de dirigir su cuerpo, de manera que aunque sus organos esten sanos, como el director no dirige bien, nada suena como tendria que sonar. En la práctica, esto quiere decir que Gina no camina, no mueve sus manos, tiene crisis epilépticas, escoliosis...

Su madre, Elisabet Pedrosa, ha escrito un libro contando su experiencia personal, Criaturas de otro planeta. He encontrado un video en el que ella misma lee algunos fragmentos del libro y donde podreis conocer a Gina. Creo que debe de ser un relato muy parecido y diferente a la vez al de Quiet. En ambdos casos supongo que detrás se esconde la necesidad de compartir con los demás su propio dolor como padres, dentro del proceso de aceptación de la enfermedad de su hijo pero siempre la forma de expresarlo será como en cada persona, distinta.

En cualquier caso, creo que las familias de todos estos niños son admirables, sacando fuerzas a veces de donde nos las hay para sonreir y tirar para adelante.

Los beneficios de este libro van integramente a la investigación de este síndrome tan desconocido.

Por último, también os enlazo una canción preciosa que Jorge Drexler le compuso a Gina. Creo que es inevitable no emocionarse. Espero que vosotros también lo sintaís así.

"Una piedra preciosa tiene siempre más valor cuando más sutil y cuanto más raro és su resplandor"





Quiet

M'agradaria també compartir les impressions i reflexions que vaig extreure de la lectura de Quiet, un llibre que sens lloc a dubte recomano. Crec que pot ser interessant que tots penjem el nostre treball perquè ja que és una lectura que tots hem realitzat i que tracta contingut d'aquesta assignatura, Educació Inclusiva, doncs així podem conèixer altres punts de vista, reflexionar amb més profunditat sobre la temàtica i aprendre també de la forma d'expressar-se dels companys, en definitiva aprendre junts.
Treball Quiet