Pensant en els altres: l'art de viure

La primera vegada que vaig veure aquest documental va ser a 2n de Batxillerat en l'assignatura de Psicologia. En aquell moment estavem tractant a classe el tema de l'autoestima i crec que realment, va ésser molt acertat veure el video. Després, d'haver-ho vist diverses vegades encara em segueix emocionant  veure'l i me n'adono que cada cop que el veig aprenc coses noves.

M'agradaria destacar en primer lloc, que les circumtàncies personals que ha viscut aquest mestre li han permés realitzar un aprenentatge vital sumament important i poder apreciar allò vertaderament rellevant per a una existència plena.

Crec que precisament per això, li dona tanta importància al fet de ser feliços. De fet, que hi ha més important a la vida que ser feliços? Però, tampoc és pot ser feliç, si les persones del teu voltant tenen conflictes o no troben la pau interior, per això és tan important compartir, ajudar, col·laborar, cooperar... pensar en els altres.

És ben cert que el documental és un cant a la vida, a les emocions i als sentiments. Allò que més m'agrada de la metodologia de Toshiro Kanamori, és precisament el tractament que fa de les emocions en el dia a dia a l'aula. Em pregunt, per què en les nostres escoles els aspectes emocionals queden tan relegats a un segon pla? Si tot allò que ens succeix, genera en nosaltres uns determinats sentiments, no serà important aprendre a tractar-los, a canalitzar-los, a transformar-los, a generar sentiments nous que ens facin sentir bé?

Sembla ser que aquest no és un aprenentatge prioritari de les escoles, però si considerem que els centres educatius són un dels agents socialitzadors bàsics i que precisament pel fet de ser una comunitat poden sorgir conflictes, no serà fonamental aprendre a resoldre'ls de forma pacífica i atent als sentiments de cadascu?

Aquest mestre parteix de la idea, que els infants van a l'escola a ser feliços. Amb aquesta premisa és inevitable que a l'aula no es treballi l'empatia i es reforçin els lligams del grup. Al llarg del documental hi han molts exemples de com aquest mestre ha aconseguit que els seus alumnes aprenguin a pensar en els altres de debó. Amb les llibretes- diari, els infants van explicant les seves vivències i exterioritzant les seves emocions; aprenen a compartir amb els altres els seus sentiments alhora que senten l'alleujament dels sentiments que són negatius. És preciós veure, com infants tan petits tenen la capacitat empàtica, com per a sentir-se identicats amb els companys i voler compartir també el seu dolor, alegria, tristesa, frustració... sense sentir por o vergonya. És d'admirar com aquest mestre, amb la seva metodologia, ha fomentat els vincles afectius entre ells, l'ajuda, la cooperació...
De fet, ell és un mestre democràtic que quan els infants saben argumentar-li i recolçar-se entre ells per defensar un càstig que no els sembla just, és capaç de reconèixer que s'ha equivocat i aprendre de les brillants argumentacions dels infants. Fins i tot, es sent orgullós i emocionat per la reacció dels seus alumnes.

Una classe on tots riuen i ploren junts, on es recolçen mutúament. D'aquesta forma, és lògic que l'autoestima de cada infant també surti beneficiada ja que com tots sabem, un aspecte important per a tenir una bona autoestima és sentir-se membre actiu d'un grup, sentir-se especial, singular i reconegut pel grup. Aquest fet, els proporciona un gran sentiment de seguredat per expressar-se i ser ells mateixos, no han d'amagar allò que senten, com són... sinó que són acceptats amb les seves virtuds i defectes. 

Segurament, aquests infants seràn persones amb una gran estabilitat emocional i benestar social i possiblement, tindràn la clau de la felicitat i podràn ser feliços i gaudir de les seves vides. Allò segur, és que mai oblidaràn a aquest mestre que els va ensenyar coses tan important com l'aprendre a compatir, a escoltar als altres i identificar-se amb ells, el companyerisme, ajudar als altres... i en definitiva "a obrir el cor als altres".