La Representación Escénica en la Educación Infantil

El viaje de Otto...

"Una experiencia muuuuy emocionante"

Blog El viaje de Otto

Taller de contes per a treballar les emocions

Com treballaria les emocions a l'aula?

Tot i que les emocions juguen un paper molt important en les nostres vides, durant molts anys, la societat i l’escola no les han tingut en compte. Més aviat, han estat considerades quelcom negatiu i que molestava, quelcom que havia que controlar i reprimir.

Però, com diu Maturana “les emocions fonamenten tot el que fem i tot el que pensem” i per tant, és necessari que en lloc de negarles i reprimir-les, les eduquem.

Treballar les emocions a l’escola és poder i saber intervenir per aconseguir un bon clima a l’aula que afavoreixi el fet educatiu, la convivència i l’aprenentatge dels infants.

La manera com nosaltres intervenim en les situacions problemàtiques, la manera com ens adreçem els infants i com nosaltres som capaços de posar nom a les emocions que els ells senten, donant-los suport i fent-los costat, i donant-los les eines per a identificar ells mateixos les seves emocions és molt important.

Segurament al llarg de la jornada escolar treballarem la intel·ligència emocional amb els infants però tot i això, és necessari, sobretot en aquesta etapa de la infància quan es modela la base dels hàbits emocionals i socials, incidir en el treball de les emocions i els sentiments a l’aula.

A través dels tallers amb contes, és una bona manera que aprenguin a reconèixer les emocions del altres, desenvolupar la seva capacitat d’empatia i descobrir les emocions que ells senten. A més, suposa una forma d’introduir als infants a l’increíble món de la fantasía i la imaginació, de la lectura i l’escriptura.

Per exemple, amb el conte ¡Soy un Dragón! (Goossens, Robberecht, 2003) podríem treballar la furia, la ira i la ràbia. El seu protagonista és un nen que s’enfada i sent aquestes emocions i a mesura que aquests sentiments aumenten es va convertint en un dragó que ho destrueix tot per on passa. En un temps, el dragó es va tranquil·litzant i, plorant, va treient tota la furia fins a que torna a convertir-se un altre cop en nen.

A través del conte, es genera un debat i un diàleg entre els infants. Els mestre guia el debat fent-los preguntes com: quan ens enfadam?, què fem quan ens enfadem?, què podem fer per solucionar l’empipament?, etc.

Es tracta que comprenguin que tots ens transformem en dragó en certes ocasions i que entre tots arribem a trobar formes de lliurar-nos d’aquesta emoció que pot arribar a ser tan destructiva.

Un cop hem reflexionat sobre el conte, mirant-nos en el mirall possarem diferents expressions facials i les tractarem d’identificar i diferenciar, la mestra podrà realitzar diferents fotografies. Després, els infants les intentaran dibuixar.

La pretensió d’aquesta activitat és que cada infant confeccioni un llibre individual d’emocions amb fotografies, dibuixos i transcripcions de la conversada sorgida de la posada en comú. També, elaborarem un llibre grupal sobre les nostres emocions i les seves manifestacions on cada infant podrà dibuixar, com a tècnica d’autocontrol i autoconsciència, quan senti una determinada emoció d’una forma molt intensa.

El relat del conte es pot realitzar de forma preventiva i també, per a tractar possibles situacions conflictes que es donin a l’aula. A més, el taller de contes pot donar lloc a altres activitats com per exemple, la representació.

En una altra sessió, entre tots els infants i amb ajuda del mestre/a, el conte es podria reescriure, inventant-se una nova situació conflictiva i una nova forma de resoldre el conflicte i, es podria arribar a representar una petita obra teatral.

Els continguts que es treballen amb aquesta activitat són:

-       Consciència emocional: autoobservació i reconeixement de les emocions (les pròpies i les dels altres), comprensió de les causes i les conseqüències de les emocions, el llenguatge de les emocions i l'expressió no verbal de les emocions.

-       Control emocional: maneig de les emocions, prevenció dels efectes negatius de les emocions, desenvolupament de les emocions positives, tolerància a la frustració, autocontrol de la impulsivitat, estratègies de control emocional.

-       Consciència personal: autoconcepte, autoestima, autoconfiança i autoaceptació.

-       Habilitats socioemocionals: clima social, treball en grup i resolució de conflictes.

EMOCIONS... Un aprenentatge per a la vida

El curs ja ha arribat al final i l'assignatura Desenvolupament Socioemocional ha finalitzat. La meva valoració sobre aquesta assignatura ha estat molt positiva. En primer lloc, en la meva vida personal m'ha ajudat a ser més conscient de les meves emocions i sentiments, a comprendre un poc millor com em sento en ocasions i a reaccions d'una forma més serena, més intel·ligent, davant determinades circumstàncies.

A més, el dia de demà, crec que el fet de conèixer-me millor a mi mateixa i de tenir una visió més ample i fonementada sobre el pes de les emocions durant la infància m'ajudarà a treballar amb els infants aspectes emocional importants per al seu desenvolupament, afavorint una autoestima elevada i un autoconcepte positiu. També, hem tractat aspectes importants i pràctics per a relitzar la nostra tasca educativa com per exemple, com realitzariem la primera entrevista amb les families o com planificariem l'important moment de l'adaptació escolar. Un altre tema que hem preocupa degut a la gran resposabilitat que suposa, és la detecció de possibles maltractes o abusos dins l'àmbit familiar.

Considero aquesta assignatura clau, fonamental i imprescindible. L'escola i nosaltres hem d'atendre les necessitats socio-afectives dels infants per a què mostrin disponibilitat i vulguin aprendre. El desenvolupament de la intel·ligència emocional hauria de formar part del curriculum i del projecte educatiu de centre. I, si volem que les nostres escoles contemplin la dimensió emocional dins el curriculum, primer s'haurà de començar per formar als futurs mestres per a que desenvolupin les seves competències emocionals ja que com diu Carmen Boix "l'educació emocional comença en nosaltres i depén de l'autoconeixement, de l'autogestió de les nostres emocions i d'aquest circuit emocinal que semre és obert."

"Un ha d'obrir-se emocionalment a si mateix, ha de mirar les pròpies emocions i els propis sentiments per tal de poder-los identificar i autogestionar, per tal de poder intervenir en l'educació emocional de l'alumnat, i això, sens dubte, significa que s'han de produir canvis a nivell personal" (Bach i Darder, 2004)

La caixa de les emocions

L'activitat que he triat de La caixa de les emocions  és Avui anem d'assemblea.

Aquesta activitat està adreçada a Educació Infantil i Primer cicle d'Educació Primaria i com a material necessitarem únicament paper d'embalar o paper continu. Els objectius generals que es volen treballar són:

- Aprendre a observar

- Respectar els torn de paraules

- Expressar-se oralment i argumentar

- Prendre decisions

En quant als continguts es treballen l'empatia, el reconeixement personal, la comunicació d'habilitats cognitives i les habilitats socials, el reconeixement d'habilitats personals i l'expressió de les emocions.

Es tracten les següents competències:

- Competència comunicativa

- Competència d’iniciativa i autonomia

- Competència d’aprendre a aprendre.

- Competència social i ciutadana

En què consisteix l'activitat?

Tot el grup classe es reuneix en cercle formant una assemblea. El mestre/a col·locarà un tros de paper d’embalar o paper continu al mig del cercle, per a poder anotar o fer dibuixos sobre les bones idees que vagin sorgint durant l’assemblea.

El mestra o la mestra o bé  l’alumnat proposaran un tema per debatre, en aquest cas l'educador/a proposarà el tema: ser un bon amic o una bona amiga. L'educador/a guiarà el debat amb les següents preguntes per a aconseguir que els infants participin, debatin i dialoguin com per exemple:

1.    Aixequeu la mà per dir-me el nombre  d’amics o amigues que teniu

2.    Tots els vostres amics o amigues estan a l’escola?

3.    Fa temps que teniu aquestes amistats?

4.    Què és el que més bé us fa sentir tenir aquests amics o amigues?

5.    Sempre us sentiu bé amb ells o elles?

6.    Quines coses bones fem amb els nostres amics o amigues?

7.    Què diríeu que fa un bon amic o amiga?

8.    Què diríeu que fa per vosaltres?

9.    Tots els teus amics o amigues són amics o amigues entre ells?

10.     Què passa si un amic teu s’enfada amb un altra amic teu, que pots fer?

11.    Quan t’enfades tu amb un amic o amiga, què fas? Com et sents?

12.    Què necessitem per tornar a ser amics o amigues? En hi ha prou en demanar disculpes?

13.    Quines coses podem fer pels amics o amigues?

14.    Quines coses no li podem fer mai un amic o una amiga i a ningú?

15.    Què penses tu sobre l’amistat?

16.    Penseu una cosa agradable que li podeu dir avui a una amic o amiga vostra

Cada aportació consensuada pel grup, l’escriurem i/o dibuixarem en el paper d’embalar com a conclusió del treball realitzat.

En acabar la sessió cadascú farà un dibuix que expressi alguna de les qüestions que s'hagui parlat durant l’assemblea.

Per què he triat aquesta activitat?

Crec que aquesta activitat permet tractar una temàtica molt interessant amb els infants: l'AMISTAT. Ens permet desenvolupar la seva capacitat d'empatia i incidir en certs aspectes per a prevenir o tractar possibles conflictes que haguin sorgit a l'aula. A més, és una activitat molt senzilla que pràcticament no necessita cap material i que podem realitzar en el nostre dia a dia per a afavorir el diàleg, la participació i la interacció entre els infants a classe.

El període d'adaptació: un moment crucial

"La incorporación de los niños y las niñas a la escuela infantil es un momento clave para comprender lo que significa la educación como tarea compartida entre los educadores y cada familia. La forma de plantear y acordar este momento va a suponer que se viva de forma natural o, por el contrario, que sea un coste afectivo importante tanto para los padres y madres como para los propios niños."

El període d'adaptació és un moment crucial en la vida tant de l'infant com de la familia. Es produeixen sentiments contradictoris, apareix la inseguredat, la desconfiança, la por... Per aquest motiu, és tan important planificar amb cura aquest període per tal de donar seguredat i tranquil·litat a les famílies i confiança als infants, es tracta de donar temps per a adaptar-se a una situació totalment nova: un espai, uns horaris i unes persones desconegudes.

 

"Al volver de las vacaciones, especialmente de las de verano, después de haber compartido ratos largos con la familia, los amigos, necesitamos un tiempo para adaptarnos al ritmo de trabajo, al horario laboral, al de la escuela...

 

Para los más pequeños, entrar por primera vez en la escuela infantil también supone un esfuerzo, una situación nueva, un cambio que puede provocar ciertas inquietudes; la separación física de la madre puede despertar inseguridades; el espacio nuevo y desconocido genera miedo y angustia; el niño pasa a formar parte de un grupo, a compartir al adulto, a aceptar unas normas, pautas y dinámicas a las que poco a poco deberá irse adaptando y con las que deberá irse familiarizando.

Como educadora pienso que el período de adaptación es el tiempo que necesita cada niño para sentirse seguro, tranquilo y a gusto en la escuela. Unos necesitarán dos semanas; otros, todo un trimestre, porque cada niño, cada familia, cada historia, cada vivencia es única y diferente. Hay niños que lo manifestarán llorando los primeros días o pasadas unas semanas; otros se despertarán por la noche buscando a sus padres, no querrán separarse de la madre por miedo a que desaparezca o, por el contrario, le mostrarán indiferencia; también puede ser que pierdan el hambre o presenten conductas regresivas (volver al chupete, no controlar los esfínteres...).

Todos estos síntomas son transitorios e irán desapareciendo a medida que el niño se sienta seguro. Es importante mantener una actitud tranquila y serena: es un proceso que todos, niños, padres y madres y educadores, tenemos que pasar."

 

Durant aquest període els educadors/es inverteixen una gran quantitat d'energies i molt esforços en establir vincles afectius amb els infants i amb les famílies per a que la transició no comporti un sofriment innecessari i arriscat. Durant aquesta etapa és molt important poder establir una comunicació fluïda amb els pares ja que  són qui millor poden conèixer a l'infant i orientar-nos en aquests primers dies de contacte. La familia s'ha de convertir en la nostra aliada en aquest moment d'aprenentatge per als educadors/es.

El primer pas, és ser conscients de l'important paper dels pares en aquest procés de separació i implicar-los completament en el procés d'escolarització dels seus fills/es. En paraules de John Bowlby: "la teoria del vincle afectiu planteja un principi bàsic: el nen neix predisposat a participar en la interacció social, és una motivació innata, un mecanisme psicològic, amb manifestacions externes com somriure, vocalitzar, o plorar.

Aquesta conducta exploratòria s’atura bruscament quan el nen se n’adona que la figura amb la qual ha establert un vincle afectiu clau, (perquè li proporciona seguretat bàsica per poder explorar), ha desaparegut. L’absència d’aquesta figura inhibeix les capacitats cognitives i socials del nen al mateix temps que condiciona un estat d’ansietat en sentir-se exposat al perill (com poden ser solitud, un soroll inesperat, ...) sense protecció".

És important que aquest temps no es visqui com un moment dolorós, de patiment per als infants i els pares. En aquest temps, el primer de tot és que els pares depositin confiança en nosaltres i tinguin la seguredat que els seu fill/a estirà bé amb nosaltres.
 

Sino tenim en compte les necessitats afectives dels infants, la confiança que els infants tenen en els seus pares es pot resentir i per tant, també el vincle afectiu pot trontollar per això és també tan important, planificar adequadament aquest moment per a què en lloc de patiment, l'infant visqui la separació com una conquesta i no com una circumstància imposada.

Com a mestres, hem de transmetre confiança i ens hem de mostrar amb plena accessibilitat i disposició a escoltar i atendre les necessitats individuals de cada familia i cada infant considerant, que és díficil posar regles fixes en aquest moment. La flexibilitat és una premisa fonamental per a planificar aquest moment però hi han certs actes que mai es poden fer com mentir als infants o jutjar als pares.

L'escola té tanta significació perquè és la primera entrada al món que tenen els infants i per això, nosaltres com a mestres els hem d’acollir perquè se sentin amb total confiança i com cada nen és diferent, hem de fixar-nos en les necessitats individuals de cada un d'ells, i saber si els cal una major dedicació, unes paraules d'ànim o un petó. I, segurament hi hauràn moments puntuals i tan importants com aquests (el període d'adaptació)  en el qual nosaltres com a educadors haurem de fer com la mestra de la vinyeta i fer d'animadora, mama, psicóloga... Crec que un moment tan decisiu ens hem d'implicar completament malgrat que això comporti assumir més funcions de les quals en un principi serien les d'un mestre.

Personalment, m'agradaria que els meus alumnes no em recordessin com una simple mestra. M'agradaria  que em recordessin amb afecte, com una mestra atenta i dedicada, amb bon humor, somrient i alegre, que va crear un clima càlid de convivència a l'aula, que va fer de la classe un grup en què tots se sentien especials, que els va saber escoltar i ajudar, que tenia una paraula, un gest o una mirada quan algú ho necessitava... i que quan havia de fer d'acompanyant, psicòloga, psiquiatra, infermera, etc., ho feia.

I, què podem fer per aconseguir el nostre objectiu d'aconseguir un període d'adaptació amb les necessitats afectives d'infants i families?  

A l'article El período de adaptación visto por las famílias ens donen les següents pautes:

• Entrevistas individuales en las que intentamos transmitir información y favorecer el conocimiento mutuo y el establecimiento de una relación confiada por ambas partes.
•  Incorporación paulatina y escalonada de los niños.
• Conocer las costumbres y particularidades de cada niño. Considerar que todas las experiencias y situaciones son educativas.
• El análisis y la reflexión sobre las mejoras que se pueden incorporar para un mayor éxito de la adaptación de nuestros alumnos.
• Considerar el período de adaptación como un proceso en el cual el niño va elaborando, desde la afectividad, la pérdida y la ganancia que supone la separación de sus padres hasta la aceptación completa de su nueva vida escolar.
• La orientación a las familias, ayudándolas a superar sus dudas, sus inquietudes, sus miedos... mediante nuestra actitud comprensiva, afectuosa y dialogante. Debemos tener en cuenta que los adultos transmitimos las emociones a los niños: si nos sentimos tranquilos, ellos se sienten seguros; y si nos sentimos angustiados o desconfiados, ellos se sienten inquietos y temerosos.
• No iniciar cambios importantes justo antes de empezar la escuela: quitar el chupete, cambiarlos de habitación, quitarles el pañal..., ya que son aprendizajes que se deben realizar con tranquilidad y con la colaboración por parte de los niños y, en este momento, sus energías están ocupadas en comprender esta nueva situación.

Referències bibliogràfiques:

- GOMEZ MAYORGA, C. (2003): La conquesta de la classe. El període d'adaptació. En in-fan-ci-a, n° 131.

 

- AA.VV. (2008): El período de adaptación visto por las familias.  Aula de Infantil nº 45 septiembre- octubre.

 

- Arnaiz, V. (2006). L’adaptació dels infants i les seves famílies a les escoletes de Menorca. Anuari de l’Educació de les Illes Balears, Fundació G.Cifre de Colonya.

El període d'adaptació: com actuar amb les famílies?

Una mare li diu a la mestra del seu fill de tres anys que fa poc que ha començat el nou curs escolar i que per tant, està en el procés del període d’adaptació, que aquest ja està suficientment adaptat i que considera que ja pot finalitzar aquest període. La mestra li va respondre que, encara que el nen ja estigués adaptat, era ella la que tenia por i no es sentia còmoda finalitzant el període d'adaptació abans d’hora, perquè necessitava que les coses anessin com estaven programades.

 

Es díficil amb aquesta poca informació saber si la mestra va fer bé en mostrar en part, les seves inseguredats i confessar-li a la mare que necessitava que el període d'adaptació continués amb la planificació inicial.

Dic això perquè realment, no sabem si l'infant estava vertaderament bé adaptat, ni quina relació tenen la mare i la mestra, ni amb quins motius la mare volia donar per finalitzat el període d'adaptació ni tampoc les circumstàncies personals de la mestra.


 

És cert, que aquest període ha de ser flexible i que si l'infant s'adapta perfectament a l'àmbit escolar doncs, podem donar per finalitzat aquesta etapa o en el cas que sigui necessari, ampliar-la. Però, com sabem si l'infant està vertaderament bé adaptat? Crec que la mare no pot saber amb exactitud si el seu fill ja es troba del tot adaptat a la nova vida escolar. Hauriem de conèixer també que pensa al respecte la mestra per a poder valorar el grau d'adaptació del nen.

A més, no podem oblidar que l'infant no és l'ùnic que necessita adaptar-se, la mestra per la seva part també necessita conèixer a cada infant per a poder atendre a les seves necessitats i demandes i això també implica cert temps.

En el cas que la mestra, per la seva inexperiència o per altres raons, necessiti que el període d'adaptació mantengui la planificació inicial, no té perquè resultar una cirscumstància negativa si la mare té disposició, evidentment.

 

Crec que en primer lloc, els educadors hem de transmetre confiança a les famílies i que segons com sigui la mare, reconèixer que nosaltres necessitem temps per a adaptar-nos pot generar desconfiança i inseguredat per la seva part. Però també crec, que els educadors i les educadors som persones que també tenim pors i dubtes i que pot ser fins i tot positiu, compartir amb les families les nostres sensacions.


És una situació difícil, que hauriem de conèixer amb més profunditat per a poder donar una opinió fundamentada. En tot cas, crec que la forma de comunicar-nos amb la familia és molt important i en un primer moment, segurament no donarem confiança a les famílies si expressem la nostra por o les nostres inseguredats. Per això, en aquestcas la mestra podria haver argumentat que malgrat que l'infant sembla que s'està adaptant molt bé a l'entorn escolar, encara és un poc precipitat per donar per finalitzat aquest període i que per a major seguredat i benestar de l'infant si és possible, es podria mantenir estable seguint amb la programació establerta per part del centre.

Crec que d'aquesta manera posem l'èmfasi en el benestar de l'infant i no generem cap tipus d'inseguredat, i ens assegurem que si la mare té disponibilitat continuï amb el període d'adaptació i així la mestra es senti amb més confiança, aspecte que sense lloc a dubte generarà un millor clima a l'aula i una interacció més rica amb el petit.

Com hauria de ser l’escola dels nostres dies per a donar resposta a les necessitats emocionals dels infants?

Els canvis positius en la nostra societat començen amb l'individu i en concret amb persones justes, empàtiques i crítiques amb el sistema social que tenen ideals i somien amb una altra realitat. La tasca fonamental de l'escola és des del meu punt de vista, educar conjuntament amb les families i la comunitat en valors democràtics, solidaris i cooperatius per a formar persones respectuoses, tolerants, implicades i compromeses amb la societat, ciutadans que facin respectar els seus drets i participin de les seves obligacions.

Però, si volem que això sigui possible, l'escola en primer lloc ha de respectar les necessitats (fisico-biològiques, cognitives, emocionals i socio-afectives) dels infants, aspecte que no es respecta i fins i tot, no es contempla en moltes institucions educatives. Contemplar a les nostres escoles el món emocional dels petits és molt important si volem caminar cap a una societat més humana, amb uns valors basats en la convivència, el benestar i la felicitat.

Encara actualment, que es sap amb certesa la importància de l'etapa educativa infantil hi han centres que compleixen únicament un paper assistencial de guarda, tenint cura dels petits però descuidant les seves necessitats de descobriment, curiositat, seguredat...

Tampoc es tracta únicament de contemplar aspectes formatius com en moltes escoletes infantils que semblen que el seu objectiu fonamental és preparar a l'infant per al cicle superior, però descuiden aspectes importants com la necessitat de joc, protecció, seguredat emocional...

Si volem que els nostres infants tenguin coses a dir en la societat del futur els hem d'escoltar des de petits, en el present i així poder atendre totes les seves necessitats.

L’actitud d’escolta per part de l'educador és bàsica i hauria de guiar tota pràctica educativa, representa un profund canvi de mentalitat i de mirada envers la infància i afavoreix el seu desenvolupament integral posant en un primer pla el component emocional implícit en tptat pràctica educativa. Aquesta nova visió de la infància considera que els nens/es tenen veu, que senten, que són portadors de cultura amb grans capacitats i potencialitats, amb interès i motivació per jugar, descobrir i aprendre. 

Cal replantejar l'educació escolar i el paper de l’adult dins la institució educativa com la persona que únicament té cura de l'infant  o que transmet el coneixement, que explica i dona les respostes, ara és un acompanyant, que condueix, ajuda, dóna suport i estimula per a què els infants puguin experimentar, respondre a les seves preguntes i arribar a les seves pròpies conclusions, en definitiva, construir el seu propi procés d’aprenentatge.

La funció d’un mestre té un gran responsabilitat però a més, aquest nou rol li suma complexitat a la seva tasca perquè és molt difícil posar-se completament al servei dels infants. L’única forma és donar-se temps a un mateix per posar-se en la mentalitat de l’infant i comprendre seva manera d’aprendre, sense tenir por ni perdre la confiança en les capacitats d’un mateix.

L’escolta suposa també crear un clima en el qual infants, mestres i famílies puguin establir un diàleg participatiu, col·laborador i cooperatiu per a poder construir i enriquir un projecte educatiu comú que garanteixi un procés d’aprenentatge significatiu pels infants.

La mentalitat oberta i receptiva, així com la predisposició a interpretar les necessitats, demandes, actituds i en general els missatges dels nens i nenes, són qualitats imprescindibles per als mestres que realitzen la seva tasca compromesos amb l’educació i el benestar dels infants i és un requisit igualment important en tots els agents educadors.

Aquesta disposició implica alhora que l’adult sigui observador actiu del procés, observant i interpretant. L’observació és fonamental per documentar i així donar visibilitat a les activitats que es desenvolupen, als processos de coneixement que s’han produït i per discutir o interpretar com ha transcorregut el procés.

 

A tota escola o llar d’infants, els panells documentatius són una part molt important, les parets han de parlar i mostrar la realitat de cada centre. Aquests panells s’adrecen tant als nens i nenes, com a les famílies que han de tenir la possibilitat i el dret a conèixer i saber quines activitats i quins aprenentatges reben els seus fills/es, a les visites i també als mestres, ja que és molt útil tenir una mena d’agenda o record visible d’allò que han treballat o estan treballant.

A més dels espais dedicats a documentar, els adults hem de proporcionar espais al servei dels infants i el seu aprenentatge, que propicien el joc, l’activitat, l’experimentació i descobriment i que possibilitin també, el contacte, la relació i l’intercanvi amb els altres companys.

L’escolta al servei de les capacitats dels infants implica obrir camins per avançar junts, desenvolupant l'autonomia, l'autoestima i l'empatia; posant cada diferència al servei dels altres i donant lloc a l'acció participativa, reflexiva i crítica de tots els membres de la comunitat educativa per a redescobrir la infància i a nosaltres mateixos, que tantes coses hem d'aprendre dels més petits... 

A l'escola, el canvi també comença per l'individu i per tant, cada mestre ha de contribuir amb els seus esforços a aconseguir una educació i una escola millor per a tots els infants que satisfaci les seves necessitats

Retrato de dos modelos de familia (Activitat 7)

Els forts llaços emocionals que s'estableixen dins el nucli familiar provoquen que les interaccions que es produeixen entre els seus membres tenguin una gran repercussió en el desenvolupament vital dels seus membres, sobretot en el cas dels infants, si tenim en consideració que els adults actuen com a model i referència per a ells. Cada familia es caracteritza per un determinat estil comunicatiu i unes pautes de criança respecte als fills que afavoriràn una determinada forma de ser, pensar, sentir i fer de casdacun d'ells.

Però educar no és una tasca senzilla i la familia té una gran responsabilitat en aquest sentit. En moltes ocasions a causa del desconeixement de la repercussió dels seus actes i les seves conductes, els pares actuen de forma incoherent amb allò que volen transmetre i inculcar en els seus fills.

Com diu acertadament Miguel Ángel Santos Guerra al seu article No es fácil amar a los hijos, "parece que nada hay más sencillo que amar a quien se ha engendrado. Muchos caen en la trampa de pensar que el instinto dictará las reglas de actuación más saludables, que nadie mejor que los padres podrá saber qué es lo que les conviene a los hijos e hijas y que nadie mejor que ellos podrá dárselo. Tremendo error. Existen muchas trampas en el amor paterno y materno."

Precisament a l'article, Retrato de dos modelos de familia, s'analitzen dos models de familia, l'hiperprotector i el democràtic-permissiu que es poden considerar extrems i en el fons, poc respectuosos amb les necessitats infantils.´

Les families hiperprotectores són aquelles que intenten resoldre qualsevol problema dels seus fills i que volen satisfer tots els seus desitjos. El missatge que transmeten als infants és: “A través dels teus pares pots aconseguir tot allò que desitgis, amb independència d'allò que facis o dels resultats que obtenguis" i "Ets un incapaç que sense la familia no aconseguiràs res a la vida”.

En aquest tipus de familia l'infant sempre queda en posició d'inferioritat, arribant a produir-se profecies de compliment inexorable sobre les capacitats del fill que es converteix en una persona acostumat a rebre, en un egoísta que no necessita aconseguir cap fita per obtenir la recompensa. Aquesta circumstància provoca una baixa tolerància a la frustració i va en detriment de la seva capacitat d'autonomia, ja que pel seu suposat bé, són sempre els pares qui  el resolen tots els conflictes, evitant-li qualsevol responsabilitat en tots els àmbits.

En relació aquest model de familia, Miguel Ángel Santos Guerra diu: "Hay formas de relacionarse con los hijos y las hijas que son muy nocivas. La sobreprotección es una de ellas. Porque no les deja a los hijos ser ellos mismos, porque les impide crecer. Es muy peligrosa porque se ejerce en nombre del amor. No la detectan con facilidad quienes sobreprotegen. Y tampoco quienes son aplastados por el peso excesivo de un amor mal entendido. Es fácil descubrir la perversión del maltrato, de los golpes, del desprecio, del abuso o del desinterés. No es tan fácil detectar el daño que causa la sobreprotección."

Per un altre costat, les families democràtiques- permissives són aquelles en les quals les relació entre pares i fills es troben en posicions simètriques, les opinions de pares i fills són equivalents.

Els pares d'aquestes model de familia consideren la pau familiar com el màxim objectiu de la vida familiar, malgrat que això impliqui canviar les regles constantment per a satisfer els fills. D'aquesta forma el conflicte és vist com una circumstància negativa que no aporta cap aprenentatge per als membres de la familia, al contrari, s'intenta evitar costi el que costi malgrat que això signifiqui sacrificiar els límits establerts.

En aquestes families l'autoritarisme és exercit per part dels infants, que controlen a la seva voluntat les decisions familiars.

Com els pares hiperprotectors, els permissius crien a infants inacapaços de resoldre cap situació problemàtica ni de fer front a la realitat, provocant dèficits emotius relacionats amb una baixa intolerància a l'estrés i la frustració i a la incapacitat d'establir relacions sentimentals.

Ambos models de familiars, no ajuden i guien a l'infant en el seu procés de desenvolupament emocional i intel·lectual, tot al contrari, formen a persones insegures, débils, sense autonomia, incapaços de fer front a la realitat sense mirar pel prisma dels seus pares qui han de resoldre tots els problemes per evitar patiment possible per part dels seus fills. Són fàcilment irritables  i coflictius, amb una baixa totolerància a la frustració.

Existeix una educació entre l'autoritarisme i la permissivitat i entre el laissez-faire i la hiperprotecció. Com diu Elsa Punset al seu llibre Brújula para navegantes emocionales:

"La educación es cuestión de equilibrio, un erquilibrio que se ha de buscar de forma costante porque todos los días no son iguales y las circunstancias cambian y oscilan, a veces simultaneamente. En este equilibrio el niño tiene su propia vida emocional, sus preferencias, su lugar; y el adulto también. Es un camino de doble sentido entre todos los miembros de la familia: yo te respeto y tú me respetas. Lo que debe guiarnos no son reglas rígidas sino unos pocos criterios básicos que conocemos desde que somos capaces de estudiar las emociones: entre ellos destacan el amor incondicional, el desarrollo de la autoestima, enseñar al niño a responsabilizarse de sus actos y el respeto hacia las necesidades de los demás (basado en el desarrollo de la empatía).

Los hijos de padres que aplican estos criterios de inteligencia emocional muestran más disposición a ser cooperativos, enérgicos, sociables y capaces de alcanzar metas. El aprendizaje de criterios educativos equilibrados y emocionalmente inteligentes por parte de los padres tiene una repercusión enorme sobre los hijos".

Referències bibliogràfiques:

- NARDONNE, G.; BOLMIDA, M. (2008): Retrato de dos modelos de familia. Cuadernos de pedagogía nº 378 abril

- PUNSET, E. (2011): Brújula para navegantes emocionales. Madrid: Santillana.

Webgrafia:

- http://blogs.opinionmalaga.com/eladarve/2011/10/08/no-es-facil-amar-a-los-hijos

Què és una familia? (Activitat 6)

"El antropólogo Stephen Backerman tenía sus cuarenta y tantos años cuando finalmente entendió como se hacen los niños. Él había pensado, como la mayoría, que el espermatozoide de un hombre y el óvulo de una mujer se unían para formar un niño. Pero un día de verano, él y su colega Roberto Lizarralde estaban tumbados en sus hamacas, charlando con Raquel, una anciana mujer de la tribu Barí de Venezuela, cuando ella les mostró su error. Los niños, explicó, pueden fácilmente tener más de un padre biológico. “Mi primer marido era el padre de mi primer, segundo y tercer hijo”, dijo Raquel rememorando su vida. “Pero mi cuarto hijo, en realidad, tiene dos padres”. Era evidente que Raquel no se refería a un padre adoptivo, un padrastro o un tío cercano que se llevara al niño a pescar cada fin de semana. Estaba simplemente explicando la versión de la concepción que tiene el pueblo Barí a esos antropólogos ignorantes: un feto va creciendo con el tiempo gracias a lavados repetidos de esperma, lo que implica, por supuesto, que más de un hombre puede contribuir a la tarea.

Esta charla cambió no sólo la manera en que Backerman y Lizarralde veían las familias de Barí, sino que les cuestionó seriamente la manera en que los antropólogos consideran las parejas humanas. Si la paternidad puede ser compartida, una idea aceptada por muchos grupos indígenas en Suramérica y otras muchas culturas alrededor del mundo, entonces la familia nuclear con una madre y un padre puede no ser el patrón establecido en que siempre hemos pensado. En consecuencia, la conocida historia del comportamiento de pareja humano tradicional, donde el hombre cazador lleva la comida a su casa para su leal esposa, pierde credibilidad. Y si los Barí y otros grupos funcionan perfectamente bien con otros estilos familiares más flexibles, la variedad de estructuras familiares que cada vez resulta más común en la actual cultura occidental (cualquier cosa desde la familia con un solo progenitor hasta una mezcla de familiares) puede indicarnos que no es tan peligroso para el tejido social como estamos inclinados a creer. La gente en esta cultura puede simplemente ejercer las mismas opciones familiares que los humanos han tenido durante millones de años, opciones que han estado en marcha en otras culturas mientras occidente tomaba una visión más estricta de lo que constituye una familia. [...]" (fragment extret de l'article ¿Son varios padres lo mejor para un niño?, http://www.crianzanatural.com/art/art71.html)

Què és una familia? Tradicionalment aquesta pregunta era bastant fàcil de definir ja que la familia  en la nostra societat era una institució molt rígida formada pel matrimoni i els fills.

Però  aquesta circumstància va començar a canviar fa uns anys i degut a les noves circumstàncies socials, definir què és una familia té una gran complexitat per la gran quantitat de tipologies i models familiars existents.

De fet, si mirem més enllà de les nostres fronteres ens trobarem amb exemples, com el poble Barí de Venezuela, que tenen una concepció molt diferent d'allò que nosaltres podríem considerar una familia. Amb això, vull dir que la concepció de familia té, com en tots els casos, un component clarament cultural que no podem oblidar, ni menys ni més vàlid i que la meva definicó de familia estarà lògicament condicionada pel meu aprenentatge social.

Dit això, per a mi una familia és un grup de persones que comparteixen vincles afectius i/o vincles de sang i que tenen assignats certs rols dins els sistema per a poder satisfer les necessitats dels seus membres.

He trobat algunes definicions que complementen la meva definició:

- "Es un conjunto de personas que conviven bajo el mismo techo, organizadas en roles fijos (padre, madre, hermanos, etc.) con vínculos consanguíneos o no, con un modo de existencia económico y social comunes, con sentimientos afectivos que los unen y aglutinan. Naturalmente pasa por el nacimiento, luego crecimiento, multiplicación, decadencia y trascendencia. A este proceso se le denomina ciclo vital de vida familiar". (Instituto Interamericano del Niño)

- "Una estructura social básica que se configura por el interjuego de roles diferenciados (padre, madre, hijo), y enunciado en los niveles o dimensiones comprometidos en su análisis, podemos afirmar que la familia es el modelo natural de la situación de interacción grupal” (Pichón Riviere: 1983).

- “Una estructura de papeles y relaciones basada en los lazos de sangre (consanguinidad) y de matrimonio (afinidad) que liga a los hombres, a las mujeres y a los niños dentro de una unidad organizada.” (Fernández de Riesgo)

- "La familia es considerada como un sistema dinámico viviente que esta sometido a un continuo establecimiento de reglas y de búsqueda de acuerdo a ellas". (Juan Max Gonzales Gallegos)

-  “La familia es el principal y más poderoso sistema emocional al cual pertenecen los seres humanos y constituye el mayor recurso potencial, así como la mayor fuente de estrés” (Fogarty, correspondencia persona, 1997); Los lazos emocionales entre los miembros de las familias se encuentran entre los más iniciales y poderosos lazos experimentados, conectando entre sí a los miembros de la familia a lo largo de sus vidas y aún después de su muerte, trascendiendo el tiempo, la distancia y los conflictos. Esta conexión emocional es una característica básica de la familia.

- La familia puede considerarse como un sistema complejo en la que sus miembros desempeñan distintos roles y se interrelacionan para llevar a cabo una serie de funciones importantes para cada individuo, para la familia; como un todo contribuyendo así a la sociedad en la que se encuentra inmersa.

Webgrafia:

- http://www.crianzanatural.com/art/art71.html
- http://www.iin.oea.org/Cursos_a_distancia/Lectura%2012_UT_1.PDF
- http://www.blogpsicologia.com/que-es-la-familia/
- http://eduso.files.wordpress.com/2008/06/tema1.pdf
- http://www.mflapaz.com/Revista_6/revista_6_pdf/4%20LA%20FAMILIA%20COMO%20SISTEMA.pdf
- http://www.upcomillas.es/redif/revista/Barcelona.pdf
http://sabanet.unisabana.edu.co/crear/paginas/herramientas_de_valoracion_familiar/paginas/familia.htm